Arran de Sant Jaume

Sangüesa, Camí de Sant Jaume

Ha passat sant Jaume, un sant que ha tingut una repercussió popular extraordinària gràcies a l’invent del sepulcre de Santiago de Compostela que, en difondre-se’n la fama en plena Cristiandat, posà Galícia en el mapa del món cristià i, amb les peregrinacions, l’eglésia i el regne de Galícia s’enriquiren extraordinàriament. El franquisme mirà també d’aprofitar-se de Sant Jaume i el convertí en una mena de protector del règim. El “matamoros” dels vells temps esdevenia el suport de la croada de l’Espanya Nacional, sota el lema de “Santiago cierra España”. L’Espanya Una, Grande y Libre”.

Vilafranca. Sant Fèlix, a l’entrada de la Basilica

Hi he pensat molts cops, en el Camí de Sant Jaume, i n’he fet més d’un tram. Els trossos que he fet a peu –com, per exemple, de Nàjera a Santo Domingo de la Calzada– m’han impressionat molt. Fer el Camí té moltes lectures, que un pot sentir-les juntes, ara una,  ara l’altra o una més que cap altre. D’entrada, té el valor de ser una  aventura important, amb trets que t’atrapen: el camí és llarg i de molts dies, és dur i auster. És una experiència  estranya que et fa entrar en el teu interior, i que ve a posar davant dels ulls el sentit de la vida. Ho deixes tot rere una meta. Un objectiu llunyà, difícil, únic: arribar! I hi ha el sorprenent paisatge, a trams molt bonic i a trams planúries immenses on només veus el cel. Vas sol i no deixes de trobar caminants amb els que de seguida et sents company. T’interpel·len les esglésies que vas trobant i  que, amb les representacions escultòriques que et mostren, et parlen del mes enllà.

Quina diferència la del Camí d Santiago, tan ric de  lectures, amb les festes que sol crear la societat d’avui, tan sorolloses i  banals. Em sap greu quan amb aquesta superficialitat s’intenta modernitzar festes tradicionals sorgides de l’Església, plenes de bellesa i de continguts humans. No entenc com, sota la pruïja de la laïcització  de la societat, en lloc d’aprofundir-ne els valors culturals i socials, si no poden suprimir-les, les infantilitzen. Jo sóc partidari de separar la celebració de la fe de les celebracions que s’han convertit en pur i ric folklore, com va passar amb els autos sacramentals. Però no que se les suprimeixi, o que se les banalitzi.

L’Església i la societat haurien de tractar aquestes festes amb el mateix respecte  i escrupolositat amb què els restauradors salven les joies artístiques que ens arriben de temps pretèrits!