“Oser croire”

Em diu l’Eugeni que a Fonolleres els amics van estar una bona estona comentant la glosa que vaig penjar ahir. Acabava preguntant-me si més enllà de la descoberta dels valors humans i de l’adopció d’una sincera actitud de solidaritat, els quedà alguna inquietud pel més enllà, cosa que es desprèn també de l’evangeli, amb tanta força o més, al qual tant sovint acudíem quan fèiem la revisió de vida setmanal. El fet és que molts d’aquells jocistes i dels seus amics diuen que no creuen, que són agnòstics i algun fins i tot es declara ateu.

De si els capellans vam encarnar prou la figura de Jesús no sabria què dir. Però sí em sembla saber amb quins obstacles van topar, perquè la fe els naufragués. D’entrada, assenyalaria l’espectacle negatiu que donava l’Església oficial (com avui la jerarquia espanyola). Per ells, la riquesa espiritual de l’Església els queda tapada per l’escorça gens evangèlica que recobreix la institució eclesiàstica. Un segon factor que els apartà de la fe diria que va ser l’entusiasme amb què van abraçar la militància política. En els partits polítics van trobar unes plataformes adequades a les ànsies que sentien de canviar el món. Viscut en els parits polítics, l’entusiasme sovint anà acompanyat d’una certa dosi de dogmatisme excloent, força lluny dels valors cristians, que es basen en l’amor i en la fraternitat universal. A aquests factors n’hi afegiria dos més. El tercer, l’atmosfera que es vivia i es viu avui encara en la societat, que converteix fàcilment la laïcitat en un laïcisme que combat la religió. Amb poca ciència i amb un punt d‘acritud, es bandeja la religió i l’existència de Déu, amb arguments tan simples com que l’univers ve del big-ban.

Font de Sant Varila, Leyre (Navarra)

Però queda un quart factor que és el que més m’estranya en nois i noies educats en uns principis pròxims a l’humanisme cristià. Em costa entendre que, contemplant la fragilitat de les persones i la facilitat amb què es sucumbeix al consumisme i a l‘hedonisme i, sobretot, que, experimentat la fugacitat del temps i sabent quan de pressa arriba la mort, no intentin aprofundir en l’anhel que tots portem a dins, de viure sempre. En aquest sentit m’ha impactat el títol del llibre que em regalà la Mariona abans d’ahir, de frère Alois, prior de la Comunitat de Taizé. Un títol que ell agafa  com una invitació, i que jo el converteixo en una pregunta: per què persones sensibles a un ideal elevat de vida no superen els petits finisterae que els aturen davant la foscor de la nit, com si la nit fos un  mar de mort, i no s’atreveixen a anar més enllà de la terra “segura·? El prior de Taizé cita un vers de Luis Rosales, magnífic: “De noche iremos, de noche, / que para encontrar la fuente, / sólo la sed alumbra”.

Dáltra banda, que trist em sembla perdre la set d’infinit!