Atrevir-se a creure

sanefa.qxd

23, dissabte. “Una  tonteria?”

23 noona

La senyora de fer fenies (la Nona, una jove de Giorgia), en veure que em movia amb dificultat m’ha dit que la vida és una tontería. Tonteria? De seguida he interpretat què volia dir. “Hoy estás bien, te viene una cosa y estás mal”. “En la vida –ha afegit– hay muchas tonterías”. Parlant vulgarment diria “la vida es una mierda”. He intentat contradir-la. Que sí, que en la vida hi ha molts contratemps i esdeveniments dolents. Una malaltia, una mort, una separació. Però que en conjunt, a no ser que tot ens vagi malament, hi ha molts moments bons, i que viure val la pena; ella, per exmple,  ha format una família, té un nen de tres anys del que n’està enamorada; no té papers, és cert, però aviat en tindrà i podrà anar a veure la seva mare… “Y al final qué?” Al final, sí, la mort; però això és un fet natural i ja ho sabem, però no treu que viure (passablement bé) haurà valgut la pena.

N’he parlat després amb l’amiga Anna, que m’ha vingut a veure. Jo volia saber què en pensava. No fa gaires dies vaig rellegir els apunts que vaig escriure en llegir el llibre del pare Juan Alfaro, De la cuestión del hombre a la cuestión de Dios. El savi jesuïta argumentava la necessitat que Déu existeixi i que ens obri a una altra vida després de la mort perquè, sinó, –sostenia–, la vida humana no tindria sentit. El que em deia la Nona. Però, voleu dir que la majoria de gent filosofa tant? ¿No segueix, més aviat, la dita de “A vivir, que son cuatro días”, o la de “Nadie me quite lo bailado?”. No necessàriament en un sentit hedonista sinó pràctic i assenyat. L’Anna ha objectat que si pensem en tantíssima gent la vida de la qual no és viure sinó un patir sense fi, viure sí que és “una tontería”, és dir: un sense sentit o un drama.

23 noies jocfEl primer grup de la JOCF del Fondo: Emiliana, Aurora, Agélica i Salvadora

Aquesta mena de pensaments em porta a reflexionar sobre la fe. I no d’una manera teòrica, sinó vivencial. Anit vaig treure el cap en la bonica festa d’aniversari a la qual l’Angèlica m’havia convidat. M’hi van portar l’Alfons i el José María i hi vaig ser poca estona. Una trentena o més d’amics i amigues seus, amb un nucli nombrós d’antics nois i noies del Fondo. Em va semblar respirar l’atmosfera marcada per uns valors comuns, als quals aquests amics i amigues al·ludeixen sovint. Constatar-ho, fa que em pregunti si al costat d’aquests valors hi entra la confiança en la victòria de la vida sobre la mort, que és una de les ensenyances més importants de Jesús. El que els quedà d’aquells anys (presidits pel lema “Creer es comprometerse“) seria una ètica elevada i bonica, però sense la figura de Jesús, amb qui sempre vaig relacionar el que dèiem i fèiem? Un dia, a una persona que m’acorralava amb preguntes traposes sobre Jesús, sotmetent-me a una mena d’interrogatori fiscal, vaig acabar dient-li: “Mira, Jesús més o menys era com jo”.

Però això, aquells nois i noies ho van veure mai, en mi?

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Sigues el primer en comentar on "Atrevir-se a creure"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*