dijous,  14. Ara és demà

Tot dinant ahir amb els amics de Premià al Club Nàutic de Badalona, fruïa d’aquest bell espctacle

Ahir, després d’exposar l’itinerari fins que em donin l’alta hospitalària concloïa la glosa amb la pregunta “I ara, què?” Algunes persones ho van llegir donant-li un sentit més transcendental del que jo pretenia. Cito l’ajustada i bonica resposta amb què Ferran Saro va comentar el meu escrit: “Ara, què?, la paraula justa és, ara. Ara, el present, el dia a dia, la força per seguir, l’esforç de cada moment. Ara, els amics, la voluntat, el seguir endavant, la lluita de sempre”.  Afegia una afirmació en la que estic totalment d’acord: “L’ara de cada instant és el demà.”

Té raó. El dia a dia és el demà. Però, com diu la Bíblia, hi ha un temps per a cada cosa i no és el mateix quan tens tota la vida al davant que quan vius el capvespre. Aquesta nova endocarditis que acabo de passar, sumades les dues viscudes els anys 2002 i 2014, més la meva avançada edat (d’aquí a tres anys seran ja 90 anys!), i la lesió al cor, em fan plenament conscient que visc la darreríssima etapa de la meva vida.

No m’agradaria anar-me’n sense haver enllestit coses com corregir els meus llibres, acabar-ne algun que tinc embastat, ordenar les fotos… O posar les bases del que ha de ser l’espai que recollirà el meu llegat, a la biblioteca del Fondo. Penso també en seguir de prop els projectes de Fòrum-Grama i d’Amics i Amigues del Fondo, però “ara”, sense la intensa atenció que els hi he dedicat, tants anys. Fer com els rius que en acostar-se al terme del seu curs, s’alenteixen i es preparen per entrar al mar. Vull temps pels amics, per la família, per la gent; temps per fruir de la natura; temps per llegir, per escriure… i llargues hores de silenci.

Vull esperar l’hora de la meva partença amb la lampareta encesa.