dimarts,12. Llum al final del túnel

Ahir amb la infermera Maribel van venir la metgessa d’hospitalització domiciliària, Ainoa Vivero, i la metgessa resident María Ángeles. Sempre que vénen les infermeres i les doctores m’ho passo bé. Portem ja molts dies participant d’una mateixa batalla, anys i tot. Aquesta és la tercera endocarditis. El 2014 vaig tenir la segona i el 2002, la primera. Potser això m’ha convertit en un “clàssic”. Almenys en una constatació que el protocol que empre l’Hospital de Can Ruti “funciona”. L’Ainoa  va demanar a la resident que ens fes una foto mentre m’auscultava, per projectar-la en les jornades que celebraran el novembre sobre l’endocarditis. Vol que escrigui unes ratlles per acompanyar la foto, per tal d’alleugerir la pesantor dels discursos acadèmics. Jo encantat!

M’adono que aquest cop el protocol ha estat un punt més llarg i intens. Potser per allò que a “la tercera va la vençuda”. Les bactèries són molt resistents i, a més, molt “espabilades”. Si alguna en sobreviu s’amaga en llocs difícilment accessibles, per reaparèixer  quan el cos s’afebleix, o un incident els ho facilita.

Crec que això s’acaba. Des de fa quatre dies surto al carrer. Haig de caminar per recuperar-me. Em roda una mica el camp, faig tentines i les cames em pesen.  Dilluns 18 em faran una ecocardiografia i si surt bé abandonaré la bomba i els antibiòtics. Passats uns dies, dijous 21, em trauran la via que va al cor, i faré ja vida normal, amb els deguts control fins que, al cap d’un mes (el 26 d’agost) feta la segona exploració transesofàgica i el resultat és bo, em donaran l’alta definitiva. D’aquest tercer episodi!, perquè la lesió del cor es manté i segueix el seu curs…

 

Ara (quan tingui l’alta), què?

NOTA per a Maria Àngels Nieto

Hola, et vaig dir que et faria arribar un llibre  meu, a través del teu pare, company d’habitació a l’hospital. Ell ja no hi és. Vaig apuntar el teu nom, però no la direcció. Et prego que m’enviïs el teu telèfon o correu electrònic, a través del meu blog. Gràcies.