sanefa.qxd

divendres 8. El protocol

05 agus

Passen els dies d’hospitalització domiciliària. Les tranquil·les hores, pràcticament sense agenda. Voldria dir que tinc tot el temps per mi, però per la seva “total”disponibilitat em resulta molt fragmentat. Ara vénen les infermeres, un altre moment un amic, o ja avançada la tarda un grup d’amics i amigues. Agafo un llibre i em poso a llegir. De sobte sona el telèfon i, sovint, mentre parlo pel mòbil em truquen des del fix. Persones que no poden venir. Quants cops m’he posat a escriure i he hagut d’interrompre-ho..! L’escrit em queda penjat; l’endemà (si el recupero) ja no em serveix, el pensament va per uns altres camins. He de recomençar.

04 agus aPerò el fil marcat pel protocol que regeix en la mena d’afeccions que pateixo fa el seu camí. Sis setmanes, repòs i antibiòtics a dojo. Ahir en vaig parlar amb la jove doctora María Ángeles, resident del departament de medicina hospitalària, i en vam fer un repàs. Em va dir que quan vaig ingressar el meu estat era greu. El temor era que les bactèries es fiquessin a la sang; i s’hi van colar. Hi havia el perill ers que s’instal·lessin en n òrgan important. En el cultiu de mitjan mes passat va comprovar-se que els antibiòtics havien fet efecte, les bactèries ja no hi eren. Abans d’ahir em van fer un nou cultiu i una ecocardiografia. Sembla ser que la tercera endocarditis que m’ha dut a l’hospital s’està superant. D’aquí a uns dies em faran l’exploració “definitiva”, una exploració transesofàgica. I es veurà si hem fet net. 

Ara: em va dir el doctor López Ayerbe que les coses quedaran com fins abans de la recaiguda. Amb la vàlvula biològica envellida i amb una fuga important, encara que sostinguda per la força del ventricle. El procés degeneratiu anirà avançant, probablement amb lentitud. Amb quin ritme? Normalment –em va dir– el desgast pot ser una qüestió de mesos, potser de dos, tres anys… “O més! Ho aniràs notant”. La prova?, pujar “bé”les escales. I la pregunta “final”: quan la lesió del cor digui prou, quin “pedaç” podreu fer? Em va dir que o una nova operació o la col·locació de la nova vàlvula mitjançant amb un catèter. “Però…” El però és elperill d’aquestes intervencions i la meva edat. El seu consell: “viu tranquil i no te’n preocupis”. Quan arribi l’hora, els metges diran i jo decidiré. Jo i els meus. 

No és bonic preveure el final de la pel·lícula i poder-hi intervenir?

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

2 Comments on ""

  1. Hola Tiet,
    M’emociona i m’admira llegir els teus escrits, la humanitat que transmeten els mateixos és tan profunda que es inevitable nomemocionar-se!
    Una gran abraçada i espero veure’t aviat.
    🙂

    • Gràcies, *Manu*

      És la vida, que en la seva fondària és meraavellosa. Fins i tot en les petites coses. Unaabraçada molt forta

      *Jaume-P.*

      2016-07-09 9:32 GMT+02:00 CAPVESPRE jps :

      >

Respon a Manel Sayrach Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*