20 dilluns / L’espera

Em llevo a les 6 del matí. L’albada es mosta a llevant amb un mandrós núvol que el sol, encara amagat, tenyeix de color. Miro a ponent i veig la lluna, a punt d’anar-se’n rere els turonets de la serra de Marina. I em ve a la memòria una de les primeres cançons que vaig aprendre de petit, que no sé perquè apareix tan persistentment: “El sol i la lluna /es volen casar /però no es poden trobar”. Des de la meva habitació, d’una sola llambregada abraço la sortida del dia i la mort de la nit. Ara, un quart d’hora després, Barcelona ja apareix banyada de llum. Una de les torres del port Olímpic sembla encesa, de tant que la seva estructura de metall i vidre reflecteix els primers raigs del sol naixent.

 

Aquest ritme de l’aparició i desaparició del sol i de la lluna marquen la nostra vida, construïda sobre el canemàs del temps. Fa, per exemple, “quinze dies” que sóc a l’hospital. Quinze dies que són dues setmanes. I passats 365 dies” serà un any. Quan els anys arriben al centenar parlem de segles. Però és el lapse de cada dia el que ens fa adonar de l’existència del temps. Ens llevem, fem coses, anem a dormir: com si encenguéssim un llum i al cap d’una llarga estona l’apaguéssim i ens quedéssim a les fosques. Llavar-nos és com néixer i dormir, com si estiguéssim morts. Mossèn Batlle, cèlebre consiliari dels boys-scouts  en temps de la dictadura, per parlar als joves de la vida eterna els posava el símil del nostre despertar, després de dormir tota la nit. Una vivència que experimentem cada dia.

 El pas del temps introdueix en nosaltres no sé si dir la virtut, o el valor o, simplement, la “capacitat d’esperar”. (Els animals “eperen?). Jo ara espero que la lluita contra les bactèries que són al meu cor surti vencedora. En un termini més curt espero anar a casa i seguir el tractament en règim d’hospitalització domiciliària. I encara amb una espera més immediata (que pot ser d’unes hores), espero que els metges em diguin quin dia me n’aniré. 

Són els dies els comptaquilòmetres del pas del temps!