19 diumenge / Paisatge

Sembla que qualsevol dia de la setmana entrant em traslladaran a casa, en règim d’hospitalització domiciliària. Alliberaré un llit de l’hospital i jo viuré amb major comoditat. Estem  l’espera que el servei corresponent pugui atendre un nou malalt. No cal dir que segueixo tranquil a l’hospital, i tenint en la preciosa vista que m’ofereix el gran finestral de l’habitació una font inesgotable de goig.

Ahir va ser la contemplació de la pluja. El cel, a mitja tarda, es va anar enfosquint. De seguida caigué una pluja fina i persistent. Vaig veure un llamp que em semblà que queia al mar, un espetec molt sec i fort, que esquinçà els núvols i llavors la pluja es va fer grossa, intensa i veloç. Són uns moments que sents  que la natura s’imposa. Sembla que tot s’aturi. No em cansaria de contemplar com plou, en una mena d’actitud expectant, que crec descobrir en el paisatge.

A la nit el cel va quedar absolutament net. I ben fosc, amb una lluna esplèndida. He passat moltes estones contemplant-la. M’adormia banyat per la seva llum i cada cop que entrava l’infermera per canviar la botelleta de l’antibiòtic o per prendre’m la temperatura i la pressió, la veia que seguia al cel. M’he alçat més d’un cop. Sota la lluna el mar i l’extesa catifa de llumenetes de les cases de Barcelona, Sant Adrià i Badalona. Em ve a la memòria, aleshores, el vers que he recordat tantes vegades amb la pregunta del poeta a la lluna: què hi fas, lluna solitària allí dalt, guaitant cada nit… Què penses de nosaltres?

I arriba el matí. Lentament es va fent de dia. Amb el sol s’encenen tots els colors. Quina quietud! El paisatge t’introdueix en la calma immensa del mar, del cel, de la llum…

No m’apartaria mai del finestral.