sanefa.qxd

17 divendres / Feminitzcó de la medicina

Vaig fer l’elogi de l’hospital, de la seva esplèndida ubicació, de la vista panoràmica que es gaudeix des de les habitacions que miren a mar i, en general, del funcionament de la casa. Fins i tot del menjar; anys anteriors era tan insípid que no podia ni tastar-lo. L’elogi principal, però, l’haig de dedicar al personal mèdic: als metge, a les infermeres, a les auxiliars, als zeladors, a les senyores de la neteja.

 17 aEn particular em fixo en les infermeres i en les auxiliars. Són qui tenen més contacte amb el malalt i haig de dir que et fan sentir l’escalf d’una atenció eficaç i carinyosa. No paren de venir a l’habitació. A les 7 del matí ja em posen la primera botella d’antibiòtic. A la poca estona vénen a treure-me-la. L’operació es repeteix no sé pas quantes vegades al dia a la nit. Et prenen la temperatura i la pressió. Et col·loquen una via, quan cal…, de vegades patint, com amb mi, perquè tinc unes venes primes i retorçades Ho fan amb eficiència i simpatia. Ben sovint hi mantinc una breu conversa. Amb alguna d’elles sents que connectes més i es crea un corrent d’amistat que, evidentment, s’acaba quan marxes. Però que fa que recordis l’estada a l’hospital amb carinyo. 

Cosa semblant podria dir dels metges, que majoritàriament són dones. L’augment del nombre de doctores vaig comentar-ho amb el doctor López Ayerbe amb qui sí tinc una bona relació amistosa, després de catorze anys que fa que em porta. De la feminització de la medicina en valora l’acostament del professional a la gent. Les doctores –em va dir– són més senzilles que l’antic senyor doctor, més pròximes. I jo afegeixo carinyoses. Amb la doctora Lourdes Mateu, per exemple, parlem de la seva filla o de que quan té festa i puja a Gósol, després d’esmorzar surt al jardí i llegeix, tenint al davant la superba paret del Pedraforca. Sens dubte la incorporació de tants milions de dones al món del treball ha de tenir una gran repercussió en la nostra societat. Una aportació molt meritòria perquè l’han de fer havent d’atendre gairebé en exclusiva la dura càrrega familiar. 

Com a record i petit homenatge al personal femení de l’hospital penjo una foto que ahir a les 9 del vespre va fer l’Eugeni mentre la infemera em col·locava la botella de l’antibiòtic.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

2 Comments on ""

  1. Molt bé Jaume.
    Gracies per l’élogi a les dones en l’ámbit dels cuidados medicals.
    Com a tot arreu també hi deu haver de tot… El que passa es que tu ets un malalt amable i et tracten amablament com et mereixes.

    Endemés afegiré sense por d’equivocar-me que, desde petit, cuidat per l’avia i les ties t’hi trobes molt bé en ambients femenins i et surt de dins valorar a la dona com a cuidadora. Es cert que ja ho som per naturalesa desd’el moment que parim la vida. Tantmateix, penso també que durant massa temps, el de cuidadora, ha sigut quassi l’únic paper que la societat ens ha reconegut o valorat, per no dir fins hi tot imposat en masses circonstancies No sé si m’explico.

    Hi han homes, que m’apareixen excel.lents cuidadors per exempla Francesc bisbe de Roma. La única condició per ser-ho deu ser cuidar-se un mateix i “sortir cap a l’altre” estimant-lo com a un mateix.

    Estimat Jaume jo em considero una dona feliç de ser-ho, normal no feminista. El que passa es que encara massa sovint, no expressem els nostres sentiments. Serà la por a rebre’n crítiques?

    De jove, recordo haber-te dit a Vilafranca que jo em trobava millor entre nois que entre noies, normal oi?. Sobretot en aquell temps que anavem tant separats…

    M’interessa el teu dietari, encara que no t’ho digui sovint. Gracies d’escriure tot hi estant malalt a l’hospital. Ah! i es d’agraïr als antibiotics que no et treguin la inspiració, sembla fins hi tot que te l’aumentin…

    • Fina-Núria, moltes gràcies pel teu afectuós i elogiós comentari. Dir-te, en primer lloc, que et contesto ja molts tard, el dissabte 2 de juliol. Amb les coses tan diferents del protocol antibecterià, aquest escrit teu m’havia passat desapercebut. Afegeixo que tens raó, en el que dius de tenir una especial sensibilitat pel tracte femení. Tu ho ho atribueixes a la presència de les tietes, que ens van cuidar, acabada la guerra civil. Potser sí, que em van marcar, especialment la tieta Araceli que era molt jove i molt jovial i que bé hauria pogut ser una nostra germana “gran”. Però penso que més aviat ha estat la falta de la mare patida des de molt petit, i no tenir cap germana, el que m’ha deixat l’enyorança del “món” femení. I a més, l’haver conegut noies i dones excel·lents, bones amigues, que ha mantingut viu en mi aquesta necessitat del món femení. I perquè vegis fins a on, et diré que quan a Fòrum-Grama vaig crear una secció de diàleg i debat, per completar el grup em vaig inventar una noia, de la qual jo n’escrivia els escrits.I saps què? Que amigues meves que em deien que els agradaven les meves opinions, afegien que encara els agradaven més els de la Laura Casas Bianchi (el seudònim amb el que els firmava jo els “seus” articles. Segur que respiraven d’acod amb la part femenina de la meva ànima!

1 Trackbacks & Pingbacks

  1. CAPVESPRE jps

Respon a jaumepsayrach Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*