15, dimecres / Caos o paradís?

Comento amb en Robert el llibre de l’Svetlana Aleksévitx, i ens embranquem en la pregunta que sorgeix en contemplar episodis tan greus com el de Txernòbil, de si podem creure o no en un futur millor de la humanitat. No m’estranya que moltes persones pensin que caminem cap a la destrucció del planeta. D’indicis no en falten pas, n’hi ha molts. La pregunta de “què podem esperar”, després de les catàstrofes com les que vaig citar ahir, és absolutament escaient, i la resposta negativa també. Som, però, davant d’una qüestió de la qual la resposta depèn de l’estructura mental de qui se la fa. Hi ha persones naturalment negatives mentre que n’hi ha, com jo mateix, que som de natural optimistes. 

He escrit que això depèn de l’estructura mental (afectiva o anímica) que un té. Però sota d’un o altre capteniment hi ha les raons que hom creu que donen suport a les seves creences, i fins i tot a la seva fe. Jo, que constato la proclivitat de l’home cap al mal, també descobreixo el vessant positiu del nostre cor, la capacitat de fer el bé. Només em cal que miri per la finestra: veig l’edifici de l’Institut Guttman a tocar de Can Ruti: ¿no és intens el treball, generós i abnegat que tant allí com aquí, a l’hospital, es fa a favor de la salut humana? En el llibre de la Svetlana hi ha uns testimonis frapants dels sobrevivents de la catàstrofe nuclear de Txernòbil. S’han quedat a viure en la terra “prohibida”. Parlen dels homes que han mort i que van morint per la irradiació. Però alhora s’admiren de la ufana que la natura ha pres, després de l’explosió del reactor. El poder de la vida és tan gran i prodigiós que el paisatge –diuen– és més bonic que mai, més frondós, un veritable “paradís”. 

Hi ha en el fons una qüestió de “fe”. ¿Creus que la vida té un sentit, o no? Creus que tot és regit per forces cegues que desencadenen una evolució sense ordre ni concert? Moltes persones pensen que la vida a la Terra ve d’un Tot-vital que es vessa sobre el planeta i dóna origen als éssers vivents. Gotes que en morir aquests éssers tornen al gran mar del Tot. És una idea bonica però que trobo que no dóna resposta a dues qüestions, per mi fonamentals. Aquest Tot ¿seria un ens impersonal, com si diguéssim la matèria fundacional moguda simplement per lleis físiques i no per alguna intel·ligència? L’altra qüestió que no em satisfà és la desaparició del “jo” en el Tot. ¿No va contra l’anhel dels humans de viure sempre i retrobar els éssers estimats en un més enllà feliç? 

El caos o el paradís. Si cap resposta és apodíctica, posats a triar-ne una per què no creure en un futur millor, i fer-nos-en agents actius?