Diumenge. Dia rúfol

Vaig llegir ahir a La Contra de La Vanguardia l’entrevista que li feien a un professor nord-americà de qui no recordo el nom, que m’interessà molt. Venia a dir que no aprofitem les capacitats de la ment humana no solament per viure una vida plena, fins i tot més serena davant de les adversitats, sinó per tenir una vida feliç. Començava explicant que ell cada dia es lleva a les quatre; fa una hora de meditació i, en acabat, una hora de ioga. La seva investigació l’ha dut a descobrir que si es viu cada minut en ple coneixement, l’existència és més tranquil·la i més satisfactòria.

És un fet. Vivim com la llanxa que fa milles pel mar, però lliscant per la superfície, sense adonar-se de la riquesa de les profunditats marines. Vull dir que solem fer una cosa rere una altra, amb massa rutina. Per això he aconsellat a moltes persones que escriguin, que facin un diari personal, per trobar un espai de reflexió. Podria posar com exemple de la superficialitat amb què entomem la vida, la manera com se sol afrontar una malaltia. Si el malalt ens diu que té una afecció greu li diem que “no serà res”, que “se’n sortirà”. Per què no aprofitar l’ocasió per escoltar, per acompanyar el malalt per l’incert camí de la malaltia, de la que la mort és l’horitzó (llunyà o proper)?

Les coses són com són però la por i la ignorància les fan estranyes i potser temibles. Sempre he recordat el passatge de la Bíblia en el que l’àngel que acompanya Tobies en el llarg camí que ha de fer,quan el noi es fica al riu i surt espaordit en veure que se li acosta no sap què, tement ser un monstre, l’àngel li diu que si en lloc d’escapar hagués mirat s’hauria adonat que era un peix que, un cop tret del riu, li serviria d’aliment durant el llarg camí.

Een un hospital hi ha moltes coses que t’ajuden a descobrir el sentit de la vida.