Des de les 6 del matí…

que m’he posat davant de l’ordinador. Però no ha estat fins ara, quasi les 9, que tinc un instant de calma i puc entrar en la pantalla. Avui se’m presenta un dia mogut. A més de les  cerimònies habituals d’aquest recés sanitari (l’antibiòtic, el control de la temperatura i la pressió, la visita dels metges, l’atenció a les vies…),  em faran l’exploració transessofàgica del cor, i un tac al ventre, segurament al migdia. Em sap greu que per aquest motiu persones que pugen a veure’m hagin d’esperar una llaga estona…

En aquestes circumstàncies no tinc les millors condicions per escriure. Dona per bona la nota que acabeu e llegir. Però l’acompanyo amb la foto del ramet que presideix el meu habitacle, que he fet amb les floretes que em va oferir ahir la Cristina Cereceda. M’agrada per la  senzillesa de les flors. Trobo que quan la bellesa i la humilitat s’ajunten el resultat és un miracle. El miracle de tantes coses petites…

Un sentiment que em ve, pensant en les persones que pugen a veure’m, o que em truquen o m’envien unes lletres: petits encontres que són la celebració de l’amistat.

No he penjat la glosa perquè m’han vingut a buscar per fer les proves, que ja han concloït (a les 11’20). Tècnicament tot ha anat molt bé. Ara, a esperar els resultats.