“Ara és l’Hora”

Ahir a la matinada vaig llegir al Facebook un article de l’Odei que va aparèixer al Punt-Avui i no dubto a recomanar-lo. Cito de memòria i segur que la reinterpreto, en coincidir amb el que penso. La idea bàsica és que Catalunya ha viscut un procés popular de tal magnitud i profunditat que el converteix en el fenomen històric mes gran i ambiciós del país, dels darrers quatre-cents anys. El poble va sortir multitudinàriament i moltes vegades al carrer, unit i amb absoluta transversal·litat, rere l’objectiu de construir la República catalana, i ho va fer amb tanta força, amb un esperit tan democràtic i civisme tan exemplar, que va canviar el rumb de la política no solament de Catalunya sinó també d’Espanya.

La ciutadania que havia complert el seu paper, representada per l’ANC, per Òmnium Cultural i l’AMI va confiar el lideratge del procés als polítics dels partits independentistes. Però els polítics no han estat a l’alçada. Amb una egoista estretor de mires han anat reduint la lluita al camp partidista, on fa anys que juguen rere la minsa conquesta dels vots que esperen treure’n. No s’han cansat de barallar-se i de trobar suposats arguments positius per al fet d’anar separats, quan amb una mica de seny tothom pensa que abans de discutir-nos per com farem l’estat primer és aconseguir la independència per, després, debatre democràticament la manera de fer el nou país. L’Odei acaba registrant el tràgic resultat d’aquestes disputes: els ciutadans i ciutadanes que han protagonitzat fins avui el procés ja no es reconeixen en els partits que van votar. Tot plegat, nefast. L’Odei deixa el final de la pel·lícula en suspens, amb una irònica convidada a fer una cervesa.

Jo penso que ara és més que mai l’hora del poble. La gent estic segur que tornarà a sortir al carrer i que empenyerà les entitats nacionals que han liderat el procés fins avui a posar-s’hi al front. El president Carles Puigdemont no ens fallarà. I els partits, que continuïn la seva partida d’escacs, que la primera manifestació multitudinària que farem bé prou que la desbaratarà. Llavors potser cauran del burro i ens seguiran.

Mentrestant l’animosa Muriel Casals, no ens donarà un cop de mà?