Flama morta

Escrivia ahir que veig la mort com un procés d’anorreament del cos. Posava l’exemple d’una inundació: els habitants de la casa queden sense espai i han de marxar. En el cas de l’agonia és l’ànima o el principi vital que se’n va. Si heu assistit a algun moribund haureu pogut percebre que la mort es va apoderant del cos, fins que arriba als instants finals, després que sembla que la vida s’arrapa i que no vol marxar. T’adones que els lligams de l’alè vital i el cos s’han trencat i llavors el cos cau en una lassitud total.

Sobreviu, l’ànima? I en cas de opinar que sí, on va? Molta gent creu que quan una persona mor desapareix del tot. Seria com la flama d’una espelma que va cremant fins que, arribada al punt de quedar gastada, el foc s’eixampla, per un instant puja, i s’apaga del tot. És la flama morta. L’analogia resta lluny de la realitat. En l’espelma els elements són materials: el foc, el ble, l’oxigen. L’ànima, en canvi, de què està feta? El meu amic Pere Adell acabà pensant que l’ànima era un glop de vida, com una gota d’aigua del gan mar que ho vivifica tot. Quan morim tornaríem a aquest mar infinit.

No crec que ni la ciència ni la filosofía tinguin una resposta segura sobre el més enllà d’aquesta vida, el que sí que veig és que molts dels que neguen la immortalitat de l’ànima quan són davant d’un mort acudeixen al sentiment generalitzat que la vida no acaba del tot. ¡Quants cops he sentit persones agnòstiques que s’acomiaden del difunt amb frases com aquesta: “Sigui d’on sigui que ens veus, et diem que t’estimem molt”!

Preguntar-se què passa després de la mort no deixa de col·locar-nos davant del misteri de l’existència.