Cansat

Avui em sentia més cansat que altres dies. M’ha costat anar de la plaça de la Vila a casa. He pensat que és normal, el metge ja em va dir que la fuga del cor va augmentant i que ho notaré amb el casament. En el meu cas, el cansament és com l’avís que la Dama (la mort) es va acostant. Pensant-hi, m’ha vingut la idea que quan un mor experimenta un fet “extern” al seu jo profund. Em fixo en el dolor. Quan una ferida ens dol m’adono que me la miro com des de fora i de lluny. La ferida és a la pell  o en un òrgan, i els nervis, com fils conductors pugen a la sala se comandament on habita el meu jo, que és la part en la que m’identifico plenament. 

M’imagino que quan la mort s‘acosta, si ets conscient i ho vius en pau, la sents venir. Com quan des de l‘espigó de la platja de Saint Michel un dia contemplava el mar que s’anava acostant, fins que ho inundà tot i ja no vam poder entrar al poble. O encara m’agrada més la imatge de quan jugàvem al joc dels terrenys. Dibuixàvem un quadrilàter en el terra fangós, el dividíem en dues parts iguals i llavors tiràvem alternativament el punxó o la navalla i anàvem prenent terreny al contrincant. Fins que ja no podia posar el peu i perdia. Perdia la batalla però “ell” es retirava, sense morir. 

Penso que veure venir la mort no és una visió tètrica sinó una gran sort. Una experiència humana  d’altíssima qualitat. El llarg acomiadament que et permet posar-te en pau amb tu mateix i amb els altres. I, sobretot, un procés  que t’acara amb el misteri del més enllà. 

Com quan ets al cine i s’apaguen els llums i et prepares per veure la pel·lícula.