La salut

Feta l’ecografia cardíaca transtoràcica d’habitud el metge que avui ha substituït el doctor que em porta m’ha dit que m’esperés perquè el doctor López-Ayerbe volia parlar amb mi.  Abans ja ens havíem saludat, sempre és molt atent i carinyós i en acomiadar-nos concertem la visita successiva. Ha vingut i m’ha fet seure. ¿Em voldrà dir que la cosa empitjora?, he pensat. Seria natural. M’ha agafat la mà, tot exclamant: “Estic molt content, estàs molt bé”. Li recordo que abans d’ahir va fer catorze anys que em van operar i que em van dir que la vàlvula biològica només em duraria vuit anys, potser arribaria a deu… Bromejo: “Es veu que el porc del que van treure la vàlvula era un pura raça ibèric!”. I demano: “I la fuga?” “La fuga hi és i augmenta; però a poc a poc”. I em diu que tinc sort  perquè el meu cos ho aguanta bé. I no sé si m’ho aconsella o m’ho recepta, que continuï amb la vida que faig. Que camini, que pugi l’escala i compti els pisos que aguanto bé, que vagi d’excursió…”

Ell és molt aficionat a la muntanya. Li agrada pujar als cims de més de mil metres. L’estiu que ve volia anar a escalar als Alps, però fa poc va caure i es va desllorigar el braç i haurà d’esperar. Li conto que la muntanya més alta que he fet és la Pica d’Estats. O no, em recordo que he pujat també al Veleta i al Mulhacén, que són encara més altes, les més d’Espanya. Mentre enraonem miro, de tant en tant, l’aparell que està darrere del doctor. A la pantalla es  continua veient la gravació del meu cor, els moviments que feia mentre l’examinaven. No hi entenc res. Ahir en la meva glosa vaig parlar de quant misteriosa és la vida, de la qual n’endevinem la presència en els éssers vivents pels seus efectes. Els metges gràcies als ulls de les màquines modernes en veuen el rastre que deixa en les capes més fondes dels éssers vius. Però què és la vida, ells tampoc ho saben.

“Això sí –em diu– la fuga és greu i es va fent més grossa; a poc a poc. La vàlvula pot durar molt, encara. Quan falli ho notaràs. Si un dia sents que t’has d’aturar, perquè t’ofegues, truca’m i vine. Mirarem de posar un pedaç”. Un núvol passatger ombreja el seu discurs optimista. I com la mama que enganya el nen, afegeix que viuré molts anys. Tot seguit, repeteix la recomanació: “Fes la vida normal. Per la teva edat tens molt bona qualitat de vida”. I té raó!

Els amics i amigues solen preguntar-me, quan ens trobem que com estic. Tot el que sé, de la meva salut, és el que acabo d’escriure.