Tan iguals i tan diferents

Coincideixen avui dos aniversaris de signe estranyament molt diferent: d’una banda, fa catorze anys que el doctor Ruira em va operar del cor, afectat per una endocarditis de la que en vaig sortir amb una vàlvula biològica al cor, que havia de durar de vuit a deu anys i ja en fa catorze.

 L’altre aniversari són els quaranta anys de la mort del meu germà Abelard. Va ser el 17 de maig de 1976, quan ell tenia 45 anys. Molts cops m’he preguntat per què, sent tan iguals ell i jo, l’Abelard als 14 ja va caure malalt de tuberculosi i va estar a punt de morir, i estant al seminari hi va recaure i arribà a molt greu, i als quaranta-cinc moria de càncer, i jo he tingut normalment tan bona salut, i tant de temps. Em pregunto sobretot com viuria els quasi tres anys intern al sanatori de Puigdolena, separat de nosaltres, tan lluny (en aquell temps) i adonant-se que la malaltia posava com una frontera entre ell i nosaltres, trencant l’estreta convivència que havíem viscut sempre, i tan intensament, els cinc germanets, orfes de solemnitat.

 M’ha agradat llegir una crònica que ell en va fer, quan tornà a casa curat. “Molts fets vaig viure en aquest període tan notable de la meva vida –va escriure–. Vaig anar inexpert i sent un nen a un ambient desconegut, i en vaig sortir enfortit en el cos i en l’esperit, amb el caràcter més ferm com efecte de la lluita”. I agraïa el bon tracte que havia rebut del personal de la casa, especialment dels doctors. I lloava la bellesa del lloc on es trobava el sanatori, “amb vistes a tot el Vallès i el Penedès” i des d’on veia Barcelona, amb el mar, i Montjuïc i el Tibidabo. El que no explica és si s’enyorava gaire. De vegades penso que la vida és massa cruel i que se’ns educa poc a pensar en els que pateixen i que i viuen sols. El cert és que l’Abelard agraí el bon tracte que li van donar al sanatori. Al doctor Manresa fins i tot li confessà que per ell era el seu segon pare. Els germans érem molt joves i segur que  no valoràrem prou el que la tia que curava de nosaltres va fer per ell.

És l’àngel de la guard!, a qui els nens apreníem a encomanar-nos, i que sempre és al costat dels innocents.

Il·lustracions: l’Abelard, al sanatori de Puigdolena; i dibuixos que va fer l’estiu de 1947, un cop que va deixar el sanatori, i querepresenten escenes viscudesa Puigdolena.

Us recordo que vaig publicar un diari seguint el curs de la darrera malaltia de l’Abelard. Un llibre dur i alhora tendre, pled’esperança,. I com rerefons de la història de l’Abelard, hi apareix la lluita per camviar l’Església i el combat per fer una societat més justa i més humana.

Si us interessa adquirir el llibre podeu demanar-lo a la llbreria Carrer Major, o bé passar un dimarts pel local de fòrum-Grama del carrer Sant Donenec, 5, baixos, de 6 a 8 de la tarda.