Tots som Mowgli?

De jovenet havia llegit el Llibre de la Selva, de Rudyard Kipling, que em deixà una molt agradable sensació, que encara recordo. També vaig veure la pel·lícula en colors, suposo que era de Walt Disney, que m’entusiasmà. La veritat és que ara no sé ben bé ni l’argument de la pel·lícula ni del llibre. El que me n’ha quedat és l’emoció que sempre m’ha fet que un nen hagi viscut a la selva, absolutament adaptat a la naturalesa i, en el cas de Mowgli, havent estat adoptat per una família de llops i haver fet amistat amb uns animals, particularment amb un ós, una pantera i una serp enorme.

La tesi de fons, quina era? ¿El rebuig de la societat humana? ¿L’exaltació de la vida salvatge? O el que fa és accentuar l’enyor de la vida amb els homes, un enyor almenys provocat pels animals que l’expulsen, per temor de que quan el cadell d’home es faci adult els pugui perseguir? Ara la pel·lícula, potser perquè l’he vist sense la ingenuïtat infantil, no m’ha fet el pes. Potser també perquè en ser molt realista, tot i la perfecció de les simulacions,  la humanització dels animals trobo que els caricaturitza. La pantera, per exemple, s’ha volgut que sembli una pantera de debò, igual que l’ós i que els llops però els falta la vitalitat d’una pantera, d’un ós, dels llops, coses que els infants segur que no capten.

Això sí, la interpretació del nen és colossal i els efectes especials, extraordinaris. Les carreres del nen per terra, per les branques dels arbres com si fos un mico, estan molt ben aconseguides. I malgrat que hi hagi un personatge extraordinàriament dolent, que és el tigre, el conte resulta amable, tranquil i feliç. El que no he acabat de copsar és si el nen torna a la civilització. Ho sembla. Però li queda –com em passà a mi– el record d’una vida feliç.

Em pregunto per què ens atrauen tant les històries com la de Mowgli o la del cèlebre nen que el doctor Atal intentà reeducar, després d’una infància viscuda al boscos del sud de França…