Funeral de mossèn Joan Mata

He anat a Olesa, a l’enterrament de mossèn Joan Mata, el conegut padre Juan, rector de mitja Santa Coloma quan Santa Rosa cobria els barris de Fondo, Santa Rosa, Can Mariné, Raval i Safaretjos. La zona sud de Santa Coloma, de la Ciutat dormitori, que semblava concebuda perquè els obrers hi vinguessin a dormir i reparessin forces per tornar l’endemà al treball.

No havia estat mai en la parròquia d’Olesa. És espaiosa, amb la sorprenent presencia del rutilant orgue cobrint la paret del presbiteri. L’església era plena i una pila de capellans acompanyaven el bisbe de Sant Feliu. Una cerimònia solemne. L’Antoni m’ha comentat que en això, en muntatges d’aquesta índole, l’Església es única. I és veritat: és el resultat de segles de litúrgia, d’escenificació del seu doble poder –celestial i terrenal–, davant de la noblesa i de la plebs.

Confesso que el funeral m’ha entristit perque no hi hvia cap representació de Santa Coloma. Ningú de l’Ajuntament. Ningú de l’Església colomenca. A la missa hi havia la gent del poble d’Olesa, d’on Mata era fill i on ha viscut els darreres anys de la seva retardada jubilació. Hi havia també molta gent de la Llacuna, on ha estat una pila d’anys de rector. I en nom d’aquests pobles han parlat l’alcaldessa i l’alcalde. Però ningú de Santa Coloma de Gramenet, on va viure i treballar més de vint anys en l’època més dura, més desgraciada, més dramàtica de la ciutat dormitori. Només cal veure les fotos que Mata va fer perquè les autoritats barcelonines i gent rica s’adonessin de la insofrible situació en que vivia aquella gent, per adonar-nos-en. He estat a punt d’alçar-me i parlar i explicar el gran treball que va fer el padre Juan; i agrair-li-ho en púbic. Però seia lluny de l’altar i no hi havia torn de paraules.

Ja al carrer em preguntava a què treu cap parlar tant de memòria històrica quan ni tan sols interessa l’ahir, “tan pròxim” i tan oblidat.

FOTOS de Joan Mata, dels barris de la zona sud de Santa Coloma, inicis dècada 60