Festa de Sant Jordi, patró de Catalunya

Un dia molt gran, el d’avui: com a català, perquè és la Diada de Sant Jordi, que enguany celebrem en ple procés cap a la independència. Un procés aparentment desinflat. Però però jo diria que ho sembla, perquè som en temps de fer feina. El programa ja ha quedat prou dissenyat, fruit dels darrers anys. La gent convençuda i la no tant ja hem sortit molts cops al carrer, en tromba, i hem dit al món què volíem. I cap a on anem. Igual que un vapor que quan es posa en marxa els motors fan soroll, i un cop agafada la velocitat de creuer la nau llisca amb suavitat i tranquil·la, així nosaltres. El túnel avança sota terra fins que la boca s’obrirà a la llum, i el poble esclatarà amb incontenible alegria. Confesso que confiava a ulls clucs en el president Mas, però afegeixo que Puigdemont em cau molt bé, hi aporta frescor, més desimboltura i deixa  —descaradament— que es palpi el seu independentisme de tota la vida. El procés, mentre als mitjans els polítics i els contertulians xerren i xerren i fan càbales, va fent via.

I un dia molt gran per la celebració de la Diada, síntesis perfecte i imatge ideal del nou poble que volem construir. Un dia de treball i, no obstant, la gent omple els carrers de tot Catalunya, com si fos festa major. També amb el somriure als llavis. I un llibre i una rosa a les mans, símbols dels dos grans pilars de la societat catalana: la cultura i l’amor.

Un dia gran, finalment, perquè recordem dos grandíssims escriptors que en un dia com avui, fa quatre-cents anys,   van morir, deixant una obra literària colossal. Dels dos n’he fet molts comentaris i a Fòrum-Grama dos llargs articles, recomanant-ne la lectura assídua.

Obres que juntament amb les de Sòfocles no he deixat passar mai gaire temps sense revisitar-les. Si tingués més temps m’estendria una mica per comentar aspectes d’aquestes lectures, de com, cada cop que hi torno, descobreixo noves coses i més m’agraden. Però basti que digui que Shakespeare és l’autor que més a fons arriba en l’estudi de la persona humana, que Sòfocles et posa davant de les grans preguntes de l’existència humana i que el Quixot t’ajuda a riure’t del món, alhora que et fa estimar la vida.

Que tingueu una feliç diada, acompanyats del cavaller sant Jordi, patró de Catalunya.

/ FOTO: Sant Jordi, claustre de Sant Jeroni de la Murtra. IL·LUSTRACIONS: Shakespeare i Cervantes

Dues joies de Cervantes i de Shakespeare, per fer boca. Un primer paràgraf amb unes paraules que Cervantes va escriure en un carta al comte de Lemos, dedicant-li el seu llibre “Los trabajos de Persiles y Segismunda”, tres dies abans de morir. És molt semblant al que l’autor posa en boca del Quixot, quan és a punt de morir.

“Ayer me dieron la extremaunción, y hoy escribo ésta [carta]; el tiempo es breve, las ansias crecen, las esperanzas menguan, y, con todo eso, llevo la vida sobre el deseo que tengo de vivir y quisiera yo ponerle coto […]. Pero si está decretado que la haya de perder, cúmplase la voluntad de los cielos”

Els versos següents de Williaam Shakespeare formen part d’un cèlebre parlament de Macbeth:

“La vida no és sinó una ombra ambulant, un pobre actor / que es mou enrigidit i consumeix el temps que li toca d’estar a escena / i després ja ningú no el sent més, És un conte/explicat per un idiota, ple de soroll i fúria / que no significa res”.