“Per plorar”

He esta uns dies sense obrir l’ordinador. He agafat un constipat molt fort (encara em té pres) i no he tingut ganes de fer res, després d’haver acompanyat en el seu traspàs i comiat les amigues Sole Salinas i Alegría Cerdà. Diria que he fet el mandra però no és veritat perquè el malestar m’ha tingut en un desassossec molt incòmode.

Però he seguit atent les notícies. Avui, el terratrèmol a l’Equador. I cada dia les fantasmades dels polítics. També he seguit amb interès el mal moment del Barça, del qual, avui, no sé si se n’aixecarà. I la trobada de l’Assemblea Nacional de Catalunya, a Manresa. Com trobarem a faltar Muriel Casals!, penso. Però el que més m’ha interessat i commogut és la visita que el papa Francesc ha fet a Lesbos. “Un viatge trist”, ha dit. I ha confessat que més d’un moment li han vingut ganes de plorar. Quins sentiments tan diferents i humans que expandeix el papa Frncesc. I com em fa desitjar que una mica més de sentiment, d’amor, de compassió circuli pel nostre món!

Reprodueixo les paraules que ja de tornada al Vaticà va dir als periodistes, mentre els mostrava els dibuixos que els nens i nenes de Lesbos li van regalar. ¿Com no veure el papa (que és a la Terra el representant de Jesús), el mateix Jesús en cada un d’aquests nens i nenes? “Porto uns dibuixos per mostrar-vos-els. Què volen aquests nens? Pau. És cert que al camp de refugiats no tenen cursos d’educació, però, què han vist? Aquest és un dibuix  en el que es veu un nen que s’ofega. Això ho porten al cor. Avui, de veritat, sentia unes ganes molt fortes de plorar. Ho recorden, els nens, això. Un altre nen va dibuixar el sol que plorava. Si el sol arriba a plorar, també a nosaltrs ens farà bé una llàgrima”.