Abril, 13 dimecres / Alegría Cerdá, entrevista de l ‘Odei

(dia a dia A flor violeta_Maquetaci363n 1)

Tot era fang, però vivíem contents (*)

13 alegria 1

Alegria Cerdá Gil coneix el barri del Fondo millor que ningú. Hi ha viscut durant molt de temps, i l’ha vist néixer i créixer des de dins. Va viure l’arribada dels immigrants andalusos quan tot eren camps, i ara l’observa des de la finestra de casa seva, que mira a la plaça del Rellotge. Diu que els xinesos s’han fet els amos del barri i que la gent de tota la vida l’ha anat abandonant. Parla a poc a poc, amb un punt de nostàlgia. Descriu amb il·lusió com va obrir amb el seu marit fa gairebé cinquanta anys la Drogueria Alegría, una de les botigues més antigues del Fondo i de tota la ciutat. Dels anys passats, en guarda una pila de records, farcits de detalls.

– Vaig néixer el 1918 a Linares de Mora (Aragó). I no l’he enyorat mai, el poble. Sempre l’he tingut clavat al cervell. Vivíem en una casa de camp. Recordo les temporades de fred, de neu, quan havíem de plantar a l’hort, com treballàvem amb els porcs…  I molt especialment quan vaig fer la comunió.

13 alegria 3

Com va ser?

– Em van vestir com les típiques mañas. Em van posar un vestit d’un color verdós daurat, que brillava. Devia ser de l’àvia; era molt antic. I també duia un vèl i unes sabates molt maques, amb botonets i uns cordons que  s’havien de passar amb agulles de les que es claven al monyo.

Als 13 anys va marxar a fer de minyona a Castelló.

– La idea va ser d’un germà meu. Jo era la més petita. Els meus pares havien mort, i les terres que teníem no donaven prou. I després vaig marxar a Barcelona. Crec que vaig arribar el 6 d’octubre del 34, perquè recordo que va haver un aixecament de l’estat català. Allà vaig conèixer l’Augusto.

El seu marit.

– Exacte. Era un home molt  noviero, agradable i campetxano.  Vam enraonar i… no ho sé. A ell li interessava casar-se i no vam festejar gaire temps. Vam viure 25 anys al Poble Nou.

I després van arribar Santa Coloma?

– Sí, vam comprar un solaret per 500 pessetes.

Ja tenia la idea de muntar-hi una botiga?

– No, però teníem aquests centimets i ens va semblar que era millor gastar-los en un solar que en vestits.

13 drogueria

Com era el terreny?

– Tenia una barraqueta, una figuera i un nisprer. Al barri no hi havia gent, estava buit. Només hi havia la família dels Romero i la senyora Anita, que encara viu davant de casa meva. Pujant amunt tot eren camps de blat i ordi.

Era un lloc sense vida.

– La vida s’ha fet poc a poc, caminant molt i anant molt lluny, eh? Mira, el meu marit treballava a Can Girona, al Poble Nou. I cada dia baixava caminant. Tots els que van venir al barri, van arribar de fora.

D’on?

– Els primers immigrants vam ser els aragonesos.

No hi vivien catalans?

– Sí, en torretes, però van marxar quan van venir els castellans. Ara, nosaltres estem vivint una situació semblant a aquella, amb els immigrants xinesos. Molts dels castellans han marxat a viure fora, per la barriada que tenim aquí davant.

Quina barriada?

– La dels xinos! A les vuit de la nit, tots els bancs de la plaça del Rellotge estan plens de xinesos. Puges carrers amunt, i tot són botigues seves.

Vol dir que la gent no vol estar amb ells?

– No… M’explico. Amb els antics immigrants enraonàvem molt. A la botiga ens demanaven motxos o fregones, ens explicaven coses… Ara, quan un xino entra a la tenda, fa una mirada i no et diu ni una paraula. Surt i res més. Nosaltres, amb la gent que venia de fora fèiem molta amistat. Ens teníem molta simpatia. La barriada es va fer així. De nit, els immigrants es construïen les barraquetes. I l’endemà ja hi vivien i la policia ja no els podia fer fora. Poc a poc, la gent va anar prosperant.

Vostè ha viscut la transformació del barri al llarg dels anys.

– Comple­ta­ment! Hi va haver etapes molt bones. Teníem molt bona relació amb la gent, m’entens? Alguns ens deixaven a deure, altres no… Fixa’t, aquí al costat encara viu una dona que deu la pintura de quan les nenes van fer la comunió; unes nenes que ja són àvies! Però això no té importància.

13 alegria 2

El barri no era molt pobre?

– Sí, tot era fang, però vivíem contents. Xerràvem molt, ens menjàvem la coca i feiem festetes. L’aigua bruta baixava pel carrer; no hi havia clave­gueres, i caminàvem d’un en un perquè el rierol tenia molta alçada. Tampoc hi havia transport, ni escoles, ni res. Els fills de la senyora Lluisa anaven a l’escola del poble.

13 barri 1966

A Santa Coloma?

– Sí. Anar al poble era anar a Santa Coloma. El Fondo era a part. I quan anaves a missa, a l’església Gran et mirava tothom, com si fossis un bitxo raro. En a­quell temps ens miraven més malament del que nosaltres mirem ara els xinos.

Parli’ns de la botiga.

– El meu marit era un home que no parava. Vam fer una caseta al ter­reny, però el senyor Silvestre sempre deia el mateix. “Aquí lo que tendrían que poner es una tienda… La tendrían que poner, la tendrían que poner…” I vam dir: “Bueno, doncs sí”, i vam decidir posar-la de neteja. I la gent ens deia: “No! De neteja, no! Que aquí no neteja ningú!” Però ens vam fer socis amb la família del Silvestre i la vam obrir.

I la gent es va acabar tornant neta?

– Clar que sí! Tu diràs!

En el rètol, van posar el nom d’Alegría.

– No, al principi es deia Droguería Sílver. Encara hi ha una clienta que   l’anomena així! Vam obrir dues botigues, però amb els anys les  famílies sòcies ens vam separar. Nosaltres ens vam quedar aquesta i, ells, l’altra.

Va ser aleshores quan li van posar de nom Alegría?

– És clar. Aleshores el meu marit estava a punt de jubilar-se.

Vostè hi treballava?

– No.

13 mora

Què es venia més?

– Llexiu i calç. Pensa que en una barraqueta petita vivien moltes persones, i els fogons eren de petroli. S’embrutava molt! Quan arri­bava Setmana Santa, la gent treia tots els trastos al carrer i es posava a netejar. Els que treballaven i tenien més di­ners, necessitaven estris per netejar-se les sabates. I per això també veníem molta crema i tint per canviar-les de color.

O sigui que la botiga anava bé.

– Sí, però tampoc ens vam fer rics.

En relació humana, sí.

– És veritat, i ara la trobo molt a faltar… Al barri ja només em queden el Francisco, la Mercedes i l’Anita. La resta s’han mort o han marxat. Quan surto al carrer sempre em trobo gent, però la vida és diferent. No ens ajudem els uns als altres, som més inhumans. Abans teníem menys coses però tampoc en necessitàvem més. I èrem feliços.

(*) Text: Odei Antxustegi-Etxearte. Fotos: Jaume-P. Sayrach

Forum-Grama, número 90. Febrer de 2005

(dia a dia B_Maquetaci363n 1)

1 Comment on "Abril, 13 dimecres / Alegría Cerdá, entrevista de l ‘Odei"

  1. paqui arenas | 13 abril, 2016 at 13:30 | Respon

    Els meus condols per tots els familiars i per tots els qui l’estimavem.
    La senyora Alegria ens deixa un bon sabor de boca i molta estimacio quan els pensament ens porti cap al barri del FONDO. ELLA,sempre hi sera part d’aquesta historia.
    Paqui Arenas

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*