Un cop “instal·lat” a Santa Coloma reprenc el blog. D’entrada, amb unes quantes fotografies dels llocs que he visitat, per retenir-ne el record i fer-vos-en partícips. En tres dies i mig hem vist relativament poca cosa. I “de passada”. Però, movent-te amb cotxe veus molt territori, sents sempre a prop l’imposant presència dels Pirineus.

Els pocs pobles que hem visitat (en la foto superior la façana de la desapareguda vaqueria de Surri, i l’antic amo, que comptava amb 100 caps; és l’autor de la imatge de sant Antoni abat que adorna la paret), ens han permès adonar-nos del fenomen del despoblament que van experimentar, i de l’actual recuperació, gràcies a la seva modernització, a les bones comunicacions que s’hi han fet i al turisme. Per descomptat que espero que el progrés no estigui renyit amb el respecte a la natura i al caràcter de les poblacions d’aquests paratges!

Precisament avui, quan em posava a escriure aquestes ratlles, un nebot meu m’ha trucat per dir-me que el programa El foraster es feia des de Llessui i Caregue, de la vall d’Assua. I m’ha satisfet la forma com ho ha tractat. Una vall que m’agrada molt. Fa anys vaig ser-hi perquè un dels pobles, Escàs (en la foto a primer terme, i al fons, Caregue), té la parròquia dedicada a Santa Coloma.

M’emocionà trobar a l’església la Lourdes, filla del poble. Vivia a Rialb però pujava cada dia a dinar amb els seus pares. D’això fa deu anys. Mentre observava la imatge de Santa Coloma (foto del costat) em va dir que el ram que es veia als seus peus hi era des que ella es va casar i va oferir-lo a la patrona del poble. Ara m’hauria agradat tornar al poble i veure si encara hi és…

D’Escós (foto de dalt) ja en vaig parlar. Quatre famílies, vint persones. Poble pagès, a només 2,5 quilòmetres de la carretera i a 9 de Sort, però amagat, molt tranquil i vida pagesa. L’església és petita i li cal una restauració. Només s’hi celebra missa un cop l’any. Els veïns van dir al mossèn de Sort  (que és el rector del poble) que no s’escarrassi per  anar-hi més sovint perquè, de fet, no són de missa.

En vaig parlar amb ell, un capellà colombià que porta dos anys a la capital del Pallars, i bastants a Catalunya. Em va explicar que els costums religiosos s’han perdut, la gent no va a missa, poques parelles es casen per l’església i de bateigs se’n fan pocs. Pensa, però,  que el pitjorn és això sinó que no donen cap valor a la creença. Són temps nous!, li vaig dir i, com escriu Núria Garcia Quera, el Pallars ha passat de l’edat medieval a la modernitat. He estat llegint el llibret de l’etnòleg Ramon Violant i Simorra, fill de Sarroca de Bellera i m’ha xocat l’entusiasme (ell diu “embadaliment”) amb que descriu la Setmana Santa d’aquests pobles, de quan ell era petit. D’això fa només seixanta anys. La religió en aquells temps formava part de la identitat dels pobles. (En la foto, Tírvia: divendres sant, el “moniment”).

Amb tot, sempre que vaig a un poble contemplo les església amb afecte. Penso que en uns paratges on la gent vivia isolada i, en certa manera, abandonada, el poble senzill trobava en la parròquia l’escalf maternal que la vida de cada dia no els donava.  L’església marcava el pas de l’existència de la gent, l’acompanyava des que un naixia, i en els moments tranquils, en les alegries, en la mort… La gent veia per damunt de les parets del temple el més enllà, el cel, que el campanar els recordava sempre, un sentiment que al cap i a la fi (com reconeixia el mateix Karl Marx), serví de consol a una gent que durant molts segles va viure amb por pel present i amb el temor de l’infern, i amorrada a la terra.

(A sobre, la parròquia d’Areu. A sota,  fotos de Sort, de Surp i de la formatgeria Mateu, de Surp ).

Poblacions com Pobla de Segur, Sort i Rialb; o la Ribera de Cardós i Tírvia, donen vida a les valls i, d’una manera o altra, l’animació arriba també als pobles, disseminats pel faldam muntanyós. I no només els arriba el diner sinó coses encara més valuoses com són la trobada de la gent, les activitats culturals, iniciatives que creen una xarxa de relacions i coneixences de persones que anys enrere vivien gran part de l’any com tancades en els pobles, de difícil accés.

En la glosa de  dilluns de pasqua vaig referir-me als pobles de l’antiga baronia de Bellera; Erdo, Santa Coloma d’Erdo, Larén i la Bastida de Bellera, tots despoblats i enfonsats. No van poder superar el procés de despoblament que patí el Pallars els anys 60. En canvi, els pobles que es troben a la vora de la Noguera s’han beneficiat del turisme gràcies a les carreteres que discorren paral·leles al riu. Han facilitat l’accés del turisme, la modernització i el progrés. Hi ha l’esquí. Hi ha les cases rurals. Hi ha els productes gastronòmics. Hi la recuperació d’antigues tradicions, com la fia-falla (que ha estat declarada patrimoni cultural intangible de la humanitat)… Hi ha el paisatge i l’arquitectura. I hi ha, sobretot,  la natura i la gent.