El drama avergonyeix Europa

Una nou recordatori del drama dels refugiats, amb la tancada de les fronteres i l’obligació de tornar enrere. Som davant del fracàs dels estats europeu, que antposen els seus interessos als d’Europa i als de les persones. Lluny de l’Europa d’arrels humanistes  i ànima cristiana, i bressol dels Drets humans. Per mi, és la prova fefaent de la decrepitud dels estats que van sorgir al Renaixement, fruit de guerres imperialistes amb les que es disputaven l’ocuapció i domini del territori. Uns objectius gens idealistes que només els ha fet entrar en la Unió Europea amb l’afany de consolidar els seus interessos econòmics. És l’hora que els estats antics desapareixien i siguin substituïts pels pobles, que han de ser la base d’una Europa comuna. Que diferent seria, si en lloc dels vells estats hi hagués una Europa forta, formada per la unió de les petites nacions del continent. El procés idependentista que vivim a Catalunya permet pensar-hi i creure que hi arribarem. Un petit estat “nou”, modern, integrat a Europa, un país obert i solidari. Si ja fóssim una república independent ¿no estaríem rebent amb els braços oberts els refugiats?

La buidor d’avui et parla de la fugacitat del temps

En el requadre hi ha el poblet de Santa Coloma d’Erdo. La foto és presa des de la Bastida de Bellera (també en ruïnes). A la dreta hi ha la vall de l’Infern i al caire del tallat, el caminet per on els nens i nenes baixaven a escola, a la Bastida

Ahir em vaig aturar en el sorprenent poble d’Espluga de Cuberes, que avui qualificaríem de fantasmal, de l’existència del qual fins i tot els darrers veïns no en tenien ni idea. Feia ja una pila d’anys que la gent havia marxat, excepte els amos de la casa forta; els seus descendents (amb els qui vaig entrevistar-me a Pobla de Segur), estaven convençuts que a l’Espluga de Cuberes només hi havien viscut els seus avantpassats.

Santa Coloma de Cuberes, l’any 1990. Despoblat però encara es mantenia en peu

Avui rememoro un altre poble que també puc qualificar de fantasma perquè, despoblat i enfonsat, es troba en un paratge on els senyals d’haver-hi hagut vida són patents i, no veure-hi ningú, et produeix una buidor tremenda. Em refereixo a Santa Coloma d’Erdo, de l’antiga i important Baronia de Bellera, amb capital a Sarroca de Bellera, on just si hi viu una dotzena de persones. A tocar hi ha el poble d’Erdo, també despoblat i en avançat procés ruïnós. Jo, quan pujava a Santa Coloma d’Erdo, m’hi aturava perquè hi vivia un company meu del seminari que, un cop que deixà el  el ministeri, es quedà a viure al poble de la seva mare. Era l’únic veí. Vivia fent de pastor d’un ramat d’ovelles.

Santa Coloma d’Erdo. A l’esquerra l’any 1926, durant la xolla de les ovelles. A la dreta, el mateix espai, fa un parell d’anys

Santa Coloma es pot dir que ha caigut del tot. He intentat entrar al poble com tantes vegedes havia fet, però el munt de runa i els esbarzers et barren el pas. Els últims estadants van marxar els anys 60. Temps enrere em vaig entrevistar amb ells. Eren els amos de les dues cases del poble, els senyors Pere i Benito, actualment a Tiana i Barcelona. Em van explicar la tristesa que els va produir haver de tancar la porta “per sempre més”, i marxar. El vent, la pluja, l’abandonament, els anys, han  acabat enfonsant el poble. Quan m’hi vaig entrevistar promovíem l’Agermanament de les Santes Colomes Catalanes. Els 9 alcaldes de les altres poblacions homònimes volien comprar aquestes cases (és dir, tot el poble) per fer-ne una casa de colònies i d’estiueig de l’Agermanament.

Vista del poble, anys enrere i vista d’un parell d’anys

Demà o demà passat encara parlaré d’algun altre poble del Pallars, abans de pujar a passar-hi la Setmana Santa. Una manera de entrar en la “vida” dels pobles, o en la vida de la gent que hi va viure i hi viu, encara.