“Li deien pare”, de Carlos Porta

He llegit d’una revolada el llibre de Carles Porta Li deien pare, una lectura estranya, dgesaradable, però que m’ha atrapat perquè m’introduïa a un món per mi pràcticament desconegut, més enllà del que el nom et dóna a entendre. Confesso que moltes estones em produïa fàstic i repulsió, i no perquè els fets els pinti de forma escabrosa sinó perquè són horrorosos. El que passa és que sempre penso que la conducta humana no té un sol color. I en això del sexe sempre he pensat que el sentiment és tan a prop de la luxúria, i la luxúria, el desenfrè, que molts cops el que comença per un moviment de tendresa pot derivar en un comportament violent.

La història no la narra el periodista –de qui vaig llegir la impactant novel·la-reportatge Fago. Quan et diuen que el teu germà és un assassí (que em recordà l’apassionant llibre de Truman Capote, A sang freda). Dos llibres que aconsellaria de seguida. La història del pederasta de Castelldans la vas coneixent a través de quatre testimonis cabdals: el del mosso d‘esquadra que s’encarregà de dur el cas, el del Santi, principal víctima dels abusos del pederasta, el del mateix David Donet i, per últim, el de l’especialista que regeix l’associació que acull els nens de famílies desestructurades i en gestiona l’acolliment per part de les famílies que els demanen.

Els fets que es narren esborronen. Que un home converteixi la casa d’acollida en una casa dedicada a la pederàstia, que ho faci al llarg de tants anys, i amb nens petits i víctimes d’una situació familiar difícil, et deixa tocat. Més d’un moment he estat a punt d’abandonar la lectura. Em costava seguir endavant. I no tant pels abusos en si, sinó pel conflicte moral que em provocava, incapaç de donar resposta de per què coses tan terribles es visquin, almenys en aparença, com si fossin normals. I er uns nens petits! Seguint l’explicacióo del policía la resposta seria fàcil. Som davant d’un monstre. El policia repeteix mil cops que no pot evitar de pensar en els seus fills. Només de pensar que algú els pogués fer el que David Donet feia als nens acollits, li costava quan el tenia davant no fotre-li un cop de puny als morros. Pel policia Donet és “un fill de puta”, “un cabró, “un monstre”.

El que em descompon és que sembla que fins i tot els nens eren feliços i s’ho passaven bé fent sexe entre ells, i amb el pare adoptiu. El policia s’estranya perquè quan visiona les pel·lícules que el pederasta gravava d’amagat, als nens se’ls veu cara de contents i divertits, talment com si juguessin. Quan el mosso d’esquadra pregunta al Santi (ara ja té vint-i-set anys) si ha patit abusos de part del pederasta, li contesta: “No. Jo, mai. Ja t’he dit que m’ha fet de pare. Ha sigut un bon pare per a mi. Gràcies a ell sóc persona”. I quan veia  que el policia emmanillava al Donet, al detenir-lo, s’hi abraonà per clavar-li un cop de puny.

El pederasta explica la seva desgraciada infància, el que va patir per la seva homosexualitat, en un temps en què no s’acceptava. Parla de la frustració que sentia de no poder ser pare i del patiment quan el rebutjaven. I de la joia que experimentà quan s’enamorà del Santi i es va veure correspost. “El Santi, quan jo he estat amb ell, era conscient del que fèiem. Es feia amb la seva conformitat”. I pregunta: “¿Quan passa a ser una víctima, un abusat?” I es respon  a si mateix, diria que amb ironia i despit: “¿Quan un mosso d’esquadra o un advocat li diu ’Has sigut abusat?”. “Perquè hi hagi un abús –argüeix–, ha de ser una violació, l’agafes i te’l  passes per la pedra. Això és un abús. Jo mai ho he fet, això”. Com tantes vegades, em trobo amb la dificultat de saber per on passa, en l’autor d’un crim, la línia que separa els monstre de la víctima, posseïda pel mal. Shakespeare aquest problema el va dramatitzar en el personatge de Machbet.

El darrer testimoni que presenta Carles Porta és la senyora que regenta l’entitat acollidora, que envià els nens a David Donet. És un escrit colpidor. Tota la vida protegint i recuprant nens desemparats. Confessa que quan va assabentar-se de la detenció del pederasta agafà una sensació d’una buidor immensa. Li semblava impossible que en David Donet, de qui tenia un molt bon concepte hagués pogut enganyar-la tants anys, sense que mai hagués aixecat cap sospita, sense que ningú se n’hagués adonat de res. El que més m’ha  agradat d’aquesta senyora és que tot i el mal que el cas li ha fet, va més al fons de la materialitat horrible dels fets, sinó que es pregunta què li ha passat per dintre seu a David Donet.  “Em fa molt pena –diu-, és un desgraciat” I conta que ha intentat molts cops anar-lo a veure a la presó, però que ningú l’hi vol acompanyar; “diuen que li escopirien. Estan tots rabiosos”. La Montse Juvantany li vol proposar que faci teràpia.

Fotos: David Donet: ell, detingut i en el judici; Carles Pastor i Montserrat Juvanteny