El goig de les coses petites

Setmanes enrere vaig escriure una glosa que a l’Eugeni Madueño li recordà els escrits de Josep Pla, enamorat del goig que li causen les petites coses. Avui hi he pensat. I és sobretot quan qüestions més importants m’atrapen que la dolcesa d’elements i circumstàncies nímies, em fan la vida agradable. Nímies però que són com el besllum de la bellesa i de la bondat infinites, que penso que és més enllà de tot. Per això a aquests moments i a aquestes coses els escau tan bé  el títol del llibre d’Arandhati Roy, “el déu de les petites coses”.

Per exemple, la bonesa d’un dia assolellat. Ahir, un matrimoni amic m’insistia perquè deixi l’àtic sense ascensor. Els vaig replicar: ¿Podríeu donar-me a canvi un pis al que tot el dia li toqui el sol, i en el que res trenca mai el silenci i tingui sempre el cel, a la finestra?

Avui he baixat a esmorzar a la plaça del Rellotge del Fondo. Quin plaer, assegut al bar rere la cristallera i veure el bullir de la gent, tants individus de països diferents, la parelleta de nens xinesos  que van a l’escola, els homes i les dones que s’aturen a parlar, o que van de pressa a la feina… O ahir, que vaig anar a sopar amb l’Esteve al restaurant Wenzhou del carrer Terrassa. Sense presses. Deixant que la conversa fluís per camins a estones surrealistes… Amb la noia que ens serví no ens vam entendre ni en una sola paraula. Però vam simpatitzar i em captivà el misteri per mi del seu origen, unit a la seva gràcia i bellesa. Un menjar bo i un preu baratíssim. L’Esteve em va dir:  “Encara no han perdut la innocència”. I em semblà que l’encertava; potser era una impressió superficial (i enganyosa. La conquesta del China town!). Però vaig disfrutar.

Avui no he pogut resistir d’aturar el rellotge i abans de posar-me a la feina haig d’enllestir l’escrit sobre els 50 anys de la fundació de les “noves” parròquies de Santa Coloma), i dissenyar els tríptics de Fòrum-Grama i Amics del Fondo, i anar a veure dues malaltes, i preparar la reunió de la tarda, he agafat el llibre de

Lluís Nicolau d’Olwer Pere Abelard. Un humanista del segle XII in’he llegit un capítol. EL llibre el vaig descobrir a la Casa del Llibre. Porta la data de novembre de 2015. No vaig dubtar gens, a adquirir-lo. Abelard i Eloïsa són dos personatges que m’atreuen. El meu pare n’era un gran devot. Una història d’amor sublim i, alhora, calamitosa. I en el rerefons, la vida de la intel·lectualitat de l’Edat Mitjana quan la raó s’atreví a pensar independentment de la Teologia. I com m’ha costat deixar de llegir! Just quan ja a la pàgina 99 comença el capítol cinquè, “El dimoni meridià (1116-1118)”, dedicat  a l’apassionat enamorament del mestre i l’alumna. El subtítol del capítol no pot ser més atractiu: “Entre la supèrbia i la luxúria”.

Els plaers de les coses petites! Penso en el vol de l’oreneta, tan senzill, tan fàcil, tan elegant… per un cel inabastable.