Memòria històrica, revisada

Em sap greu: no crec que pugui suspendre l’acte de dijous a la Biblioteca del Fondo, tot i que m’gradaria assistir a l’homenatge que es farà, la mateixa tarda, a la inoblidable amiga Muriel Casals. En vam parlar ahir el grup promotor d’Amics i Amigues del Fondo. Es va concloure que la Muriel, que ens empeny a tirar endavant el procés, ens diria que no deixem de fer l’acte projectat; a la celebració de l’avinguda dels Til·lers de Barcelona hi anirà molta gent, en canvi, a promoure l’associació del Fondo, som quatre gats. Per tant, tirem endavant…

En aquesta foto es veu com s’alcen les parets de l’església del Fondo, que s’inaugurà el 18 de març de l’any 1967. Els joves capellans arribats el 1965 a Santa Coloma ens resistíem a fer els temples perquè desitjàvem fer comunitats marcades per la nova evangelització, d’acord amb les línies conciliars d’apropament al món de fora. Però les velles parrròquies en hi van forçar. El projecte de l’obra el va fer l’arquitecte Xavier Valls Bauçà i el mestre d’obres va ser el paleta Macià Bardés, que era feligrès del Fondo.  En la foto es veu a l’esquera l’espai que seria el pati de la parròquia. Al mig, el que seria la nau, tancada al fons amb l’alta paret triangular, corresponent al que seria l’absis. A la dreta de la futura nau queda delimitat l’espai destinat a les dependències parroquials: el passadís que donava accés des de la sala d’entrda al despatx, al lavabo i al dormitori, tot amb finestres que donarien al carrer Massenet.

La parròquia acollí molts actes que aplegaren sobretot nois i noies dels nostres barris. Recordo percitar-ne algun del més concorreguts la trobada amb el bisbe de Riobamba (Equador), Leónidas Proaño, el bisbe dels indígenes, amb qui Lluís Hernández havia fet una bona amistat.  Aquest cop va ser per escoltar el bisbe sobre l’obertura de l’església a la gent més pobra. D’altres cops es tractava de trobades amb les que es feiapresnet el compromís social mitjançant la cultura, com va ser la inoblidable actuació del cantautor Luis Pastor.

Cloc aquesta glosa amb la foto i la fitxa bibliogràfica d’un llibre que va editar Fòrum-GRAMA l’any 2007, on es recullen una pila d’aticles que vaig escriure entre els anys 1965 i 1980; és dir, peces originals de la memòria històrica, que ens permeten acostar-nos a unes reflexions, a unes anècdotes i a unes vivències de les noves parròquies de Santa Coloma, no a través del record (que sempre deforma els fets viscuts), sinó a través de peces d’aquell temps. M’agrada fer propaganda del llibre perquè, publicat entre 35 i 50 anys després d’haver escrit els artices, es presnetenprecedits d’una introducció crítica actual, que convida a revisar el que vam fer i a reflexionar-hi.  Aquesta idea, i el que és el llibre s’explica en la fitxa bibliogràfica que penjo a sota. I si tot va bé, dijous en portarem exemplars per posar-lo a l’abast dels assistents.

 “L’esperança d’una Església  pobra i evangèlica”

 

Recull d’articles que Jaume P. Sayrach va escriure referits a l’Església, en el període que va culminar amb el Concili Vaticà II. A Santa Coloma l’anhel de reformar l’Església es va viure amb una intensitat peculiar. L’any 1965 van arribar a la ciutat quatre joves capellans amb la missió de fundar quatre noves parròquies. Passats ja força anys, són nombroses les persones que es pregunten en què va consistir l’anomenada “reforma” de les parròquies de Santa Coloma. Els capellans que van arribar el setembre del 65, juntament amb els vicaris que ja eren aquí, i que vivien el mateix esperit, i uns altres capellans que van arribar de seguida, van sorprendre la població per uns canvis que van desconcertar molta gent, fins al punt que hi va haver ciutadans que els van titllar de comunistees.

El llibre té l’interès perquè ens posa a l’abast uns escrits que no són d’avui, sinó de la mateixa època de la reforma. L’obra es composa de set capítols. Comença amb el primer, que recull una col·lecció d’articles sobre la fe i l’Església, publicats a la revista Grama, pensats per a un públic de la popular revista que no pertanyia a l’Església, sinó que era un públic heterogeni, amb forces persones indiferents a la religió. En el segon capítol es recullen els articles que tracten de la parròquia, inserida en un barri obrer. Ressalten la urgència del comprimís social per treballar units amb els altres ciutadans, en la construcció d’una societat més humana i més justa. Això, en temps de dictadura, tenia fàcilment aspectes subversius. En el tercer capítol es recullen una sèrie d’articles que parlen de la reforma dels sagraments. És sabut que les parròquies de Santa Coloma van dur a terme un intens treball per separar els sagraments de la rutina social, i per ajudar els ciutadans a sentir-se lliures davant d’una tradició que venia imposada per segles de predomini de la tradició catòlica. El quart capítol tracta directament de la qüestió del compromís dels creients a favor de la societat civil. El capítol cinquè es consagra a la JOC, el moviment que tanta acceptació va tenir en la joventut colomenca. El capítol sisè dóna fe de la crisi del tipus tradicional de ser capellà, amb entrevistes a dos dels capellans que es van casar, i amb una explicació de perquè uns altres van entrar a la política activa, fins al punt que un d’ells va ser elegit alcalde, i el mateix autor del llibre va fer de regidor de l’Ajuntament. El capítol següent es dedica a tres capellans, la vida dels quals és molt diferent, però els tres tenen en comú una profunda vivència de la fe.

Amb escrits breus, col·locats abans de cada capítol, Jaume P. Sayrach fa una petita reflexió sobre el significat del tema del que tracta. Són reflexions que situen els escrits en el seu marc històric, i no hi falta en més d’un cas l’autocrítica, encara que el que més li interessa és remarcar els aspectes que creu que avui continuen tenint vigència. Perquè, com diu en començar el llibre, si bé pretén contribuir a la memòria històrica d’una època molt interessant de l’Església a Santa Coloma, el que més li preocupa és que se’n treguin, avui, les lliçons pertinents, en uns moments en què l’Església sembla viure desconcertada. A temps nous, opina Jaume P. Sayrach, cal trobar camins nous: no anant cap enrere sinó desenvolupant les intuïcions viscudes en anys de renovació, com va ser el període marcat pel Concili Vaticà II.

En la foto de la portada (dels anys seixantes) s’hi veuen Lluís Hernández, Antoni Antonijoan i l’autor del llibre, a la platja de Portlligat (Cadaqués).