ADN d’Òmnium
Ahir ja ens havíem avançat unes hores, a la mort de Muriel Casals. Ella, però, era rere la porta, i marxava… Ara ja ha passat la nit en el més enllà. Un més enllà que ens la farà més present. Allunyada del quefer quotidià, oblidada l’agenda i deslligada de les distàncies curtes que ens cal recórrer aquí, a la Terra, per arribar a qualsevol lloc, s’ha quedat només amb l’ideal, amb l’objectiu últim, amb allò que perseguim tots, tan gran i meravellós, com és fer una Catalunya nova i lliure, acollidora, culta, feliç. La República catalana.
Ja des que el procés començà sempre hem sentit a prop l’escalf de Muriel Casals. Un cop morta–com ja vaig apuntar ahir– la sentirem més a prop, convertida en l’àngel protector del procés. La figura cabdal, entronitzada en l’altar de la pàtria.
Ahir les persones que angoixades per la imminència del seu traspàs me’n parlaven, se sentien commocionades i tristes. L’hora dels adéus sempre és trista. Però un cop desapareguda començarà a fer-se’ns present amb la força del record. Més present que mai, més pròxima.
I més segurs d’arribar al final.
Recordo a Muriel una nit d’hivern, quan era diputada d’ICV en el Parlament, va venir a fer una xerrada amb els veïns a l’escola Miguel Hernández de Can Calvet. La seva forta energía li venia de les seves profundes conviccions.
Gràcies, ferran, pel comentari. Dir-te que coincideixo amb tu. Muriel semblava dèbil, per això mateix en ella brillava la força del seu esperit. He escoltat els primers comentaris: i tothom ho reconeix. Crec que ara la seva influència creixerà fins a l’indicible.