Amics, un correu per dir-vos que el que acabava d’enviar-us, escrit a corracuita, és massa ple de faltes, perquè el llegiu. Us el torno a enviar, degudament corregit.

Febrer, 14, diumenge, Mor Muriel Casals

No em volia creure que una dona tan forta, tan valenta, tan imprescindible morís per culpa d’un accident tan desgraciat. Les notícies no eren bones però la fe que la Mural no podia morir sostenia la meva esperança de que se’n sortiria. Si ahir els comunicats ja eren massa alarmants, avui eren fatídics  he estat tot avui pendent de les notícies. M’ha trucat el meu germà i ho hem comentat. Ja al capvespre he rebut dos whatsapps molt desesperançadors. I no fa gaire rebo un comunicat de l’ANC amb la temuda notícia. No sé què dir. Em sento trist. Sé que tot Catalunya pensarà en ella i que, a partir d’ara, la seva figura ceixerà cada dia i serà més present que mai. I serà l’àngel protector d’un procés que ja era molt bonic, i que des d’avui compta amb un àngel protector que, no des  dels carrers, sinó des del cel dels nostres cors, ens animarà i ens mantindrà el somriure als llavis.

És més o menys el que volia dir als meus amics i amigues que m’han enviat els whatsapps. Copio el que, emocionat, he escrit poc abans de saber que la Muriel ja era al cel.

Amics! Segueixo amb emoció i tristesa l’evolució de Muriel Casals. És una dona captivadora: per la seva delicadesa femenina, per les seves conviccions, per la seva enorme senzillesa. Com només ho són les persones d’un gran esperit. El poeta Maragall en la poesia “En la mort d’un jove” va escriure: “tot de cop t’has esllanguit per terra / amb els ulls admirats”. Per acabar dient: “però a fora, al camp, era un ponent dolcíssim”. Que Déu no ho vulgui! Però, si se’n va, direm com els nostres pares: “Era un àngel i Déu l’ha volgut al seu costat”: perquè nosaltres, que hem de seguir lluitant, ho fem més que mai empesos per l’amor. Per l’amor a tohom!, somrient sempre, com l’estimada  MURIEL CASALS!