Una finestra oberta a l’Univers

Massa coses interessants, i massa importants per triar-ne una i dedicar-li la meva petita glosa. Però les consigno ni que sigui només per retenir-les una estona i així, quan passin de nou davant dels ulls, em trobin atent.

Descoberta de les ones gravitatòries

Els savis ho defineixen com la descoberta més gran que la humanitat viurà aquest segle. “Senyores i senyors –ha dit David Reitze, director executiu de l’Observatori  d’Interferometria Làser Ones Gravitacionals (LIGO) –, ho hem aconseguit. S’obre una nova finestra a l’Univers”. Sense entendre-ho gairebé gens, em quedo que les ones recullen el so de l’Univers.  Einstein ho va intuir fa cent anys! Això em fa pensar en un altre savi que partint també de la ciència però enfilant-se per la via de la mística “escoltava” en ple desert l’“himne de l’Univers”  com un càntic al Creador.

El metro arriba a l’aeroport

20 quilòmetres. Gairebé 3.000 milions. Un prodigi de la ciència (de la tècnica, de l’enginyeria, de l’arquitectura) de Catalunya que, “amb aquesta obra, ha aconseguit un assoliment que ara es copia arreu del món”. Una aposta pel transport públic, del qual ens en beneficiarem tot.

El món ens mira

És el títol d’una entrevista que Marc Colomer fa a l’escriptora alemanya Krystyna Schreiber a l’ARA d’avui, que acaba de presentar el seu llibre Què en penses, Europa?, que em porta a pensar en el procés cap a la República catalana estem vivint. No hi ha persona amb la que em trobo que no em pregunti què en penso, del procés. Doncs que estic content. Avança sense soroll, com quan el riu arriba a la plana, ple i silenciós. La Schreiber diu que si les coses segueixen fent-se “amb transparència, democràcia i pacifisme, com fins ara, seria molt difícil d’entendre que Europa no reconegués aquesta expressió democràtica”. Les coses es fan bé i sense vacil·lacions. Puigdemont va dir al cos consular que “D’aquí pocs mesos” Catalunya serà un estat independent”. Un somni que molts vivim des que érem petits!

Santa Eulàlia

La festa d’una noieta que ens situa més enllà de la ciència i de la història. I en plena laïcitat, i que desperta els escarafalls de certa progressia. Els diria que no cal esborrar-la perquè de no ser, sembla que ni va existir. La “nostra” seria un desdoblament piadós d’una Eulàlia màrtir de Mèrida. Però, i què importa? Molts pobles (per no dir tots) s’han construït prenent com “pares de la pàtria” personatges mítics o mitificats. Què era la petita Eulàlia de Mèrida, una bona nena que la van matar amb la família en una persecució religiosa? Un seu somriure –el d’ella i el de qualsevol infant– val més que les proeses de l’heroi més gran ¿No és aquesta la humil lliçó que hem viscut el nadal? No és una sort que Barcelona tingui per patrona una nena?

Els barcelonins sabien bé que la bandera de Santa Eulàlia que duien quan el 1714 s’oposaven a  l’exèrcit borbònic era un tros de roba. Però els donava moral!