Una esperança engrescadora

Penjo la tarja que anuncia els dos actes que organitzem des de Forum-Grama i Amics-Amigues del Fondo  en record i celebració del 50è aniversari de la fundació, el setembre de 1965, de les quatre parròquies “noves” de Santa Coloma. El fet responia a la necessitat d’alleugerir la càrrega que suportaven les dues parròquies del poble, arran de l’onada migratòria que havia arribat a la nostra població. Els rectors, Tomàs Solana i Mossèn Joan Mata, de la  parròquia Gran i de la de Santa Rosa respectivament, no podien donar abast a la feinada que els havia caigut al damunt i, angoixats, van estar demanant amb insistència al bisbat que se’n creessin de noves per atendre degudament els nous feligresos. En una societat tradicionalment i oficialment catòlica, pràcticament tothom acudia a la parròquia per celebrar i legalitzar el naixement d’un nen, els casaments i els enterrament, fets als que s’ajuntaven les primeres comunions i, en menor quantitat, coses com les benediccions de pisos, botigues i negocis quan s’inauguraven.

Al Full Diocesà de Barcelona de 26 de setembre ho trobem registrat: “Se celebra durante este mes de setiembre la inauguración de la iglesia parroquial de Santa Coloma de Gramanet. Al inaugurarse el primer templo parroquial, en 1915, era una pequeña ciudad de 1.500 habitantes. Actualmente pasa ya de los 100.000 habitantes y se prevé un rápido crecimiento que la acercará, en los años próximos, a la cifra de los 200.000. Por ello ha sido preciso reformar las demarcaciones parroquiales y crear nuevas parroquias”. I les citava: “San Miguel Arcángel, Barriada Singuerlín (20.000 fieles); San José Oriol, Barriada Bajo-Besós (15.000 fieles); San Jaime, Barriada Arrabal (10.000 fieles); San Juan Bautista, Barriada Fondo (12.000 fieles”, i acabava la nota afegint els nombraments: “Para regentarlas han sido nombrados los reverendos  S. Cabré, J. Trías, J. Esquirol y J. P. Sayrach”.

Tres fotos preses gairebé des del mateix lloc (carrer Dalmau en l’encreuament amb Milà i Fontanals) En la primera a la dreta de la senyora que puja es veu el solar on es construí la parròquia. La casota a primer terme de la dreta de la foto era la Pension Bello, on vaig residir els primeres mesos. En la foto segona, el mateix panorama amb la nau parroquial ja constuïda. A sota, una vista del mateix lloc,  feta actualment

La previsió era exagerada. I la concepció de que el conjunt dels veïns  i veïnes eren feligresos era un lloc comú que no es corresponia amb la realitat, però responia a la idea que es tenia en l’Espanya catòlica.  Als nous capellans i a les petites comunitats els preocupava aquesta qüestió, i duts del desig de fer unes comunitats de fe van dedicar moltes hores per desllindar l’esfera religiosa de la civil. En parlo en el llibre que vaig publicar el 2007 L’esperança d’una Església pobra i evangèlica. 1965-1980, en el que recullo escrits d’aquells anys, que contemplo amb una mirada nova i crítica. Però tot i els errors que vam cometre, penso que podem parlar d’aquells anys –com va dir el bisbe  Joan Carrera el dia de la presentació del llibre al Foc Nou– com d’una primavera eclesial que, desgraciadament, va ser avortada.

Em queda el record d’una església pobra i senzilla. I compromesa. I l’interrogant de si més enllà de fer cristians compromesos vam saber-los mostrar el rostre humaníssim i captivador de Jesús de Natzaret.