Comunitats humils (1)

 

El barri estava a mig fer. A la parròquia el diumenge s’hi aplegava gent molt humil, algunes velletes, molts joves i encara més nens i nenes

El dijous 18 de febrer a la Biblioteca del Fondo tindrem un dels actes programats per Fórum-Grama i el grup Amics i Amigues del Fondo, per commemorar els 50 anys de la fundació de les parròquies de Singuerlín, Riu, Raval i Fondo, a les que s’uniren, poc temps després, les de les Oliveres i Can Mariner. En realitat la data no és l’important sinó l’enfocament pastoral dut a terme pel conjunt de les noves parròquies. Amb a conferència i amb la visió del documental Els santuaris de l’antifranquisme, se’n podrà treure una bona idea, d`’aquella experiència, i els assistents tindra elements per copsar-ne els aspects positius i negatius, i preguntar-se quins aspectes podrien adaptar-se al moment actual.

Mentre arriba el dia de la conferència em proposo dedicar algunes gloses del dietari a aspectes concrets viscuts quan vaig ser rector de la parròquia del Fondo, atribuïbles sense  gran distorsió a les altres parròquies fundadeds fa cinquanta anys. En la glosa d’avui em fixo en l’aspecte fonamental pel qual es crea una  parròquia, que és la comunitat eclesial o cristiana. Dies enrere m’hi vaig referir extensament en el capítol que em va publicar la revista Sal Terrae (Veure glosa del 3 de gener, enllaç).

Les famílies de la comunitat a Sant Jeroni de la Murtra (foto de dalt). Aspecte dels assistents a missa (les cadires de la dreta de la nau). Antoni Saura els dirigeix la paraula.

Així que obrírem les portes dels locals de culte, que ens obligaren a construir, l’església se’ns omplí de feligresos. Era natural, perquè els nouvinguts procedien de pobles en els que la parròquia ocupava un lloc decisiu en la vida de la gent, tractant-se –l’espanyola– d’una societat marcadament catòlica. Nosaltres hauríem preferit fer una pastoral missionera per crear unes comunitats nascudes de la fe i del compromís, i no de la tradició. Però vam acollir la gent que venia pensant que eren els fills de la nostra església i que, amb el treball, intentaríem fer comunitats més centrades en la figura de Jesús i oberta a les necessitats de la gent, d’acord amb els nous aires que es respirava amb el concili VaticàII. Els joves de seguida es van sentir atrets per aquest enfocament de les noves parròquies. A la gent més tradicional els xocà més, però com que la seva vida real era molt dura, se sentiren a gust en unes esglésies senzilles i pobres, que lluitaven per la millora de la gent i dels barris. Personalment sempre vaig pensar que les persones més humils, sobretot les velletes, els nens i les nenes, eren els preferits de Déu.

Si alguna cosa vull subratllar d’aquelles parròquies nascudes ara fa cinquanta anys és que van néixer pensant que es devien a la gent. I que no s’arriba a Déu si no és a través del pròxim.

La senyora Teresa per les seves idees podia haver estat comunista, però no acceptà mai l’anticlericalisme d’ells. S’acomodà perfectament a l’estil de la parròquia nova, però quan ho enyorava, anava a la catedral  a resar al Crist de Lepanto o a Sant Josep de la Muntanya, per seguir alguna novena.