Dies tristos

El meu carrer, al capvespre d’ahir

Escric ja ben  tard d’avui divendres: la matinada de dissabte. Improvisant perquè quan he buscat el text no l’he trobat. Segurament un cop acabada la glosa, sense voler l’he esborrat i com que he buidat la paperera,  l’he perdut immisericordiosament.

Em quedo amb la foto que havia fet al capvespre perquè tenia la intenció de parlar del dia grisós que ha fet. L’hivern-hivern no arriba, ni els dies hivernals. No plou. No fa fred. Per això volia dedicar-li la glosa perquè el d’avui [el d’ahir] ha estat un dia grisós i tapat, i aquests dies m’agraden molt; per les sensacions diferents que em produeixen. Pels records de quan anava al col·legi i plovia molt. També perquè quan vaig ser un llarg mes a Londres i diverses vegades a París, he sentit enveja dels seus dies foscos, dels colors apagats dels carrers i de cases, amb el contrast del blanc de les façanes i la grisor de la llum ambiental. Tens la sensació que vius dintre teu, com quan ontemples el carrer des de la finestra estant. Diries que les hores passen xopes de silenci.

La foto m’agrada, mostra un tram del carrer Roma, amb la mançana de casa meva a la dreta. Al fons es veu la serra de Marina. Hi vaig sovint. La meva casa, en la foto,  és la que està després de la que té la façana de color taronja. Però el meu pis no dóna al carrer sinó que és al darrere, mira cap a mar, i com que és un quart pis i la casa és al cap de munt de la pujada que fa el terreny, les cases que veig em queden lluny i a un nivell ben bé quinze metres més ensota i, assegut, només veig cel.

Els dies hivernals em sembla sentir el silenci que cobreix la ciutat.