Els gos preferit es deia Gers

Amb tres dels meus germans i dos dels nostres gossos, jo amb el Gers

Uns dies enrere vaig dedicar la glosa als gossos de la família. Avui vull parlar d’uns gossos que són més meus,  o “de casa”. Hauria de començar pel que apareix en la fotografia que vaig penjar ahir,  que es veu fent mims al meu avi. Però d’aquest no me’n recordo gens. No sé si només el vèiem quan anàvem a la torre de Sant Feliu, o si vivia tot l’any amb nosaltres a la Diagonal. Jo diria que no, perquè si haguéssim conviscut amb ell en guardaria algun record concret, alguna anècdota.

Els “meus” gossos –els nostres– eren els que trobàvem l’estiu i demés vacances a Can Fatjó dels Xiprers. En veig fotografies i els recordo bé. Sobretot el Gers, que era el que jopreferia, i era el més amic nostre. Devia ser un gos petaner. Però  era alegre i mansoi. El que passa és que els gossos d’una masia viuen molt al seu aire (si no són els ferotges vigilants, sempre fermats al portal). Tot el dia la campaven pel bosc, per les vinyes,  pels sembrats… A casa venien quan havíem acabat de dinar, perquè les restes els les donàvem a ells, les del segon plat, les del primer s’ajuntaven a la pasterada que preparàvem per a les gallines. ¿Us imagineu quina festa no farien, escurant les deixalles de setze plats, que érem el nombre d’estadants que passàvem els estius a Can Fatjó? Aquells gossos suposo que a la seva manera eren feliços. Feien el que volien, tot el dia vagaven lliures caçant alguna sargantana o alguna altra cosa i  encalçant les femelles en zel…

A part d’aquests gossos reals m’havia il·lusionat amb el gos llop d’El hombre enmascarado, el protagonista del conte que quan érem adolescents ens agradava més. El llegíem amb passió. L’heroi de l’antifaç duia una vida misteriosa: només la seva dona, també enigmàtica, i el gos llop, sabien on vivia i qui era. Un gos de fàbula. I un altre gos llop –aquest real– que també em fascinà, va ser el que tenia el rector del poble de Montseny, mossèn Joaquim Bonrapeaux. El vaig veure un any que vam acampar un grup de seminaristes a la muntanya i ell vingué  a veure’ns, muntat a cavall i seguit del gos llop. Ens va dir que quan visitava les parròquies de les que s’encarregava sempre anava amb el cavall i el gos.

Ser rector rural, tenir un cavall i un gos i recórrer el Montseny: què més podia somiar, quan era seminarista?