“Morir sense morir” (*)

Els meus pares amb els avis paterns, en la torre de Sant Feliu de Llobregat

Avui fa setanta-nou anys de la mort del meu pare. Per evocar-ho he estat una estona contemplant una foto on se’l veu amb la meva mare i els avis, en el bosquet de la torre que teníem a Sant Feliu de Llobregat. Eren els temps feliços, una felicitat tan gran –com llegeixo en una carta del papà- que ni ell ni la mamà se’n sabien avenir, i pensaven que tant de goig no podia durar.

Onze dies abans, també a Sant Feliu, va morir l’avi. Em sembla que en l’enterrament el pare va agafar una pulmonia. Per cuidar-lo i tenir cura dels cinc nens va venir la germana petita de la nostra mare. L’últim vespre, com fèiem sempre, vam entrar a la seva habitació a donar-li la bona nit. El vam besar i mig recordo que la tieta ens va dir alguna cosa sobre la gravetat del papà. Sé que vaig passar la nit mig desvetllat. A la matinada l’enrenou que hi havia em va fer pensar que havia mort. Recordo la munió de persones que vaig veure al rebedor, quan baixàvem l’escalinata, acompanyant el fèretre. Però el que recordo amb més vivesa és quan, posades les caixes del papà i de la mamà (que havien portat de la tomba provisional on l’havien enterrat cinc anys abans), van obrir la de la mamà i la vaig poder contemplar detingudament. Les dones de la comitiva ploraven, però jo em vaig sentir molt feliç. La mamà em va semblar molt bonica, la seva cabellera li cobria el rostre i al front duia la blanca corona nupcial.

La carta en la que el meu pare explicava la mort de la mare du un encapçalament que diu “Esposa eterna”. ¡Que bonica, aquesta sensació de que l’amor venç la mort! Si haig de ser sincer diré que a mesura que m’he anat fentgran és quan més he trobat a faltar els meus pares. Estic segur que si haguessin viscut jo seria diferent, i no m’hauria passat allò que un dia vaig dir a l’amic Eugeni, que no sabia què seria, quan fos gran. D’aleshores ençà més d’un cop em pregunta si “ara” ja ho sé. L’últim cop li vaig dir que sí: que “lo meu” és caminar. Caminar sempre!

Fer camí, perquè des de molt petit he estat tocat per una llum que ve de més enllà de tot.

…………….

(*) (L’encapçalament –“morir sense morir”– l’he copiat de la carta del meu pare, referint-se a la mort de la meva mare).