Cada dia més famílies  tenen  gos a casa

Fa pocs dies una amiga em va explicar una historia novel·lesca d’una gosseta. Vivia a casa d’una senyora. La senyora va caure malalta i la van hospitalitzar. Abans, va deixar el gos a un amic perquè mentre estigués absent el cuidés. Però als pocs dies el cuidador temporal va tenir un infart i va morir a urgències. La gosseta va quedar sola al pis. Plorava tot el dia. Els gemecs i lladrucs van alertar una veïna, que va avisar els mossos d’esquadra i es quedà l’animalet. No se sap ben bé què succeí, després. El cas és que de la gosseta se’n va perdre la pista. Mentrestant, l’ama va tornar a casa i remogué cel i terra per trobar-la. No sé per quins camins va saber que era en una gossera de Lleida. Va demanar a un senyor de confiança que sisplau l’anés a buscar. Però abans de poder complir l’encàrrec, la senyora s’agreujà i va morir.

L’home de confiança es va prendre l’encàrrec com una última voluntat. Va anar a la gossera i va recollir la gosseta. Però, què en faria? L’amiga que m’explicà la història em contà  que un bon dia van trucar a la porta, va obrir i es va trobar un desconegut amb un gos. “Miri –li va dir–, aquesta gossa era de donya P., crec que familiar de vostè, no? La senyora ha mort i li porto la gossa perquè se’n faci càrrec”. “Que havia de fer jo?”, em va dir l’amiga. Havia estat més d’un cop a casa de la parenta llunyana i havia vist la gosseta: “És molt bona, pobreta. I deu haver patit molt. Que havia de fer jo? Em mirava amb uns ullets… Ara, quan me’n vaig a treballar, es queda a la porta i no se’n mou, fins que torno. I quan entro fa uns bots d’alegria com si embogís”.

Nosaltres, de jovenets, havíem tingut tres gossos. Però a la masia. Venien quan en tenien ganes, sobretot després que havíem dinat. En aquell temps se’ls donaven les deixes dels nostres plats. Però durant el dia la campaven pels camps, pel bosc, per les quadres…
Avui un gos és un membre més de la familia. Jo mateix, com que tots els meus nebots han acabat comprant-ne pels seus fills, és com si estigués emparentat amb una colla de gossos.

Mai no m’ho hauria imaginat. Una experiència que no deixa de ser enriquidora.

…………………………

n o t a: els cinc gossos són de la meva família. “Cosinets” llunyans meus?