“Sol Rogenc, o pluja o vent”
EL dia s’ha alçat amb un cel preciós. Rogenc com mai. M’ha vingut a la ment la dita popular; “Cel rogenc, o pluja o vent”. I com que avui acabava la possibilitat d’arribar al pacte per la investidura del president, he temut que no fas un mal presagi. Però amb el pacte assolit, el sol ha dissipat els núvols. I investit demà mateix el nou president, el govern podrà posar-se en marxa i complir el mandat del 29-S, comptant amb majoria absoluta al Parlament.
No oculto que la renúncia de Mas m’ha sabut greu. En primer lloc, per ell: ningú podrà dir que no hagi liderat el procés amb fermesa, i que no hagi estat combatut de tots costats. L’odi amb què se l’ha atacat és un recurs absolutament condemnable. I la renúncia em sap també greu perquè opino que Artur Mas és una persona molt valuosa. Però les coses han anat així (i malgrat tot, afortunadament!) i ara toca girar full, i donar expansió a l’alegria per haver recuperat el full de ruta. Tenim uns mesos per treballar i penso que les angoixes que hem patit ens hauran fet més forts i més realistes, i als partits els exigirà més cohesió.
Els partits que estan en contra més que explicar els seus arguments, contrafan les proposicions del full de ruta i dimonitzen la independència. No crec que valgui la pena discutir amb ells. L’important és dirigir-nos a la gent senzilla i bona, a la que la independència ha agafat a contrapeu, vivint tranquils, sentint-se catalans-espanyols. Cal fer-los veure que no perdran la seva identitat. I que la independència no és crear fronteres sinó abatre els murs que crea el maltracte i el no reconeixement del que un és i vol ser. L’objectiu ha de ser encomanar la il·lusió de fer un país nou, amb una constitució plenament democràtica, i una societat en la que el benestar es promogui principalment per a les persones més desvalgudes.
La pregunta que ens hem de fer és: ¿Com mostrar la sort que tenim de poder construir un país nou? Mai més se’ns presentarà una ocasió tan engrescadora com aquesta!
Faig meu aquest comentari que Eugènia de Pagés ha publicat a lamentable.org comentant un article teu, Jaume:
L’odi injustificat a Mas
Alguns catalans consideren que Artur Mas és una mena de criminal de guerra, ja que va eliminar l’impost de successions mentre reduïa la despesa en sanitat i en altres programes socials. Aquest judici, al meu parer, és injust, ja que si bé la supressió de l’impost de successions va ser un error per la ingènua creença en que la crisi seria curta, el govern d’Artur Mas va rectificar quan se’n va adonar de la gravetat de la situació.
A partir de llavors va crear una sèrie de nous i imaginatius impostos, que tots ells van ser tombats pel govern central. Finalment les retallades van esdevenir inevitables perquè la Generalitat estava arruïnada i perquè el govern central es va negar sistemàticament a revisar el finançament autonòmic quan legalment tocava.
Així doncs, al marge de la ideologia dels governs d’Artur Mas, el que és veritat és que la Generalitat, com la resta de comunitats autònomes de règim comú, ha estat condemnada, a fer retallades en matèria social a causa de la decisió del govern del PP, que ha prioritzat no apujar impostos que aportar recursos al finançament de l’estat del benestar. Com que la despesa en qüestions socials és finançada per les comunitats autònomes, el govern popular no ha hagut d’aplicar-les. Tan sols regulant l’aixeta del finançament autonòmic ha aconseguit allò que buscava.
Aquest efecte pervers és ben coherent amb la ideologia dominant a l’estat espanyol (al PP, al PSOE i ara s’afegeix Ciudadanos) que busca un estat petit amb una fiscalitat baixa.
Però no a tot arreu els governs conservadors opten per la mateixa recepta. Cal fixar-se en el cas de Cameron a Gran Bretanya, que en guanyar de manera inesperada les eleccions passades, va incrementar el salari mínim en un 34%. És a dir, aquest ha passat de 1.380€/mes a 1.840€. Això un govern molt i molt bussiness friendly. On es el misteri?
Doncs, que el govern britànic ha decidit pujar el sou mínim, però que aquest també ajudi a pagar l’estat del benestar. És ben discutible, però no és l’opció del govern ultraconservador espanyol que opta per sous baixos i serveis públics precaris. En això, com en la majoria de coses, hi ha alternatives.
Per altra banda, es diu que CiU era un cau de corruptes i que Mas n’era el vaixell insígnia. Jo no ho veig així. CiU va ser un producte de la cultura de la corrupció que va engendrar la Transició, com tots els altres partits.
Ara bé, que es prepari Convergència. A partir d’avui l’allau jurídic serà imponent. Perquè de bollos en té. Però seran utilitzats, amplificats, mediatitzats a gran escala.
A l’Artur se li ha girat feina, i no pas fàcil. Mai tria feines fàcils.
Gràcies, Eugeni, per fer-nos arribar el comentari d’Eugènia de Pagès. Em sembla un escrit molt assenyat, i que fa de bon llegir pel to serè amb que escriu. A mi em cansa la falta de serenor i de diàleg de molts polítics i comentaristes, sempre enrabiats, i que enlloc de defensar les seves idees explicant-ne la bondat, es limiten a atacar l’adversari, desfigurant el que diuen atribuint-los coses que no sostenen. Com deia ahir la Muriel, Casal millor continuar amb la revolució del somriure!