5, dimarts / Reis a Can Zam

Escric de nou sobre el Parc de Can Zam perquè demà, dia de Reis, fa 40 anys de la manifestació més massiva  que s’ha fet, reivindicant el parc. Per qüestions familiars jo no podré ser a la trobada que s’hi farà. Però m’hi uneixo amb el pensament i a través d’aquestes ratlles, que acompanyo amb la foto que vaig fer del grup que vam sortir del Fondo, amb el cavall guarnit. Foto que s’ha convertit en la imatge més divulgada de la reclamació del parc.

Dedico també la glosa al tema de Can Zam per comentar el bon reportatge que Marta Membrives escriu en el Punt-Avui d’aquest dimarts. La periodista recorda que ja al primer mandat, quan jo era regidor d’Urbanisme, vaig defensar que Can Zam havia de convertir-se en el gran parc de Santa Coloma. És certament una reivindicació antiga. Però no en el concepte que sembla voler donar-li l’alcaldessa, en les paraules que Membrives recull, d’entestar-se, els qui elreclamen, de “voler viure en el segle passat”. Ja en la trobada que va convocar la Plataforma vaig dir que més que insistir que aquesta reivindicació ve de lluny havíem de fer força en els aspectes conceptuals de què és un parc, què aporta als ciutadans i a la ciutat, i preguntar-nos per què, les ciutats més dinàmiques i més modernes construeixen parcs grans i esplèndits. L’alcaldessa argüeix en defensa de festivals del Iron Maiden els beneficis econòmics que ha reportat a Santa Coloma. Però això ¿és més favorable que els valors “intangibles” propis d’un parc, dels que va  parlar la comissió d’experts que va crear l’alcalde Bartomeu Muñoz (per aturar el debat que estàvem endegant)?

Núria Parlon té raó quan diu que “les millores [del parc] s’han de fer de manera pausada, sense posar en risc les polítiques socials ni tampoc altres actuacions municipals”. Això és ben cert i és de sentit comú. Però el que no té perdó de déu és que en la pila d’anys que els socialistes són al govern municipal no hagin fet un debat seriós i obert a tota la població sobre el parc, i que al dia d’avui encara no s’hagi definit el futur de la resta de terrenys per construir. Ningú podrà fer-nos creure que mentre juguen amb la indefinició no intenten que unes activitats que ells (legítimament) prefereixen, les vagin consolidant (il·legítimament) amb “a la chita callando“.

Més amunt he escrit que demà no podré ser a Can Zam. Però manifesto que vull prendre part en els debats sobre Can Zam que ha de promoure l’Ajuntament; com a ciutadà hi tinc dret!