“Les pedres salvatges”, Fernand Pouillon

Vaig llegir el llibre en pocs dies i amb un interès molt gran, pres per la bellesa de l’argument, per la riquesa de pensaments, i fascinat pel món que descriu: la construcció d’una abadia cistercenca, explicada dia a dia durant gairebé un any, pel mestre d’obres, el germà Guillem.

El llibre et submergeix en l’ambient monacal. L’esperit que anima els monjos, la renúncia a la vida present amb els ulls posat en l’altra vida. Em recordà altres lectures paral·leles fetes també fa poc, sobre la vida monacal, no en l’aspecte extern de qui opta a la vida religiosa sinó amb la mirada posada en l’itinerari interior de qui es fa monjo, cercant una vida que doni sentit a la seva existència, i creu que la podrà trobar en Déu (“El més sant no será mai sant, ets tu, Déu meu, qui l’en faràs”).

L’autor, Fernand Puillon, era arquitecte (mort el 1986, als 74 anys d’edat). Jo no n’havia sentit a parlar mai però es veu que va ser un personatge famós i peculiar. Per les seves idees, pel mètode de treball poc convencional, per problemes que va originar al món de la construcció i, potser, pel seu èxit, va ser expulsat del Consell Nacional de l’Orde d’Arquitectes, perseguit per la Justícia i empresonat. Però posteriorment fou rehabilitat i se li concedí la medalla de la Legió D’honor. (“En l’art tot és coneixement, treball, paciència, la cosa que pot sorgir en un instant ha trigat anys a encaminar-se”).

Al llibre, amb un títol tan suggerent com això de les “pedres salvatges”, narra en primera persona la feina del responsable de la construcció d’un monestir. En aquest cas, es pren com a model l’abadia de Lo Toronet, de la Provença, considerada com un dels exemples més purs de l’arquitectura cistercenca (“La nostra pedra, d’això me’n puc fer la idea, és útil, aquesta és la seva bellesa”). El mestre d’obres que surt a la novel·la, el germà Guillem, a través del seu dietari dóna a conèixer les vivències que experimenta al llarg de quasi un any, mentre és al front de les obres. Hi apareix el procés de la creació del projecte, no només amb els aspectes materials i tècnics (“La dificultat és un dels elements més segurs de la bellesa”) sinó, sobretot, el de la recerca de l’esperit que Guillem vol aconseguir que reflecteixin les pedres “salvatges”, dures i indòmites, pròpies del terreny on s’alçarà l’abadia. Guillem ho expressa amb tanta vivesa i la bellesa de l’abadia l’exalça tant, que en acabar la lectura m’han quedat les ganes d’anar a Lo Toronet, per visitar l’abadia i descobrir-ne, in situ, la humil bellesa d’aquesta obra mestre.

La novel·la m’ha fet pensar en els llibres de Nancy Klein, Les hores eternes, i de J. P. Longeat, Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Un mateix fons: l’eternitat de les hores, la excepcionalitat de la vida monacal, la tensió entre la vida terrenal i la crida del més enllà. Sota l’obscuritat del misteri. En decurs del diari, el germà Guillem tan aviat ens fa viure l’emoció de qui crea una obra d’art, com la lluita que viu per harmonitzar l’absorbent vida de l’artista que du a dins amb la vida monacal (“Ni per virtut, ni per puresa o per conducta exemplar no m’acostaré al Senyor. Només l’exercici del meu art comptarà a favor meu”), tot amarat d’un sentiment melancòlic, entre trist i joiós, perquè mentre construeix un edifici que desafiarà els anys, en  que el temps passa i la mort, que s’acosta. (Els morts) “La seva desaparició es limita de moment al revolt del camí, només existeix realment quan els records es gasten. Però si ha plantat alguna cosa més que enciams, un arbre, per exemple, o una pedra dreta a la vora del camí, no mor per als que es queden”.

Diré que Les pedres salvatges és un dels pocs llibres que no he donat a la Biblioteca del Fondo, perquè sé que l’agafaré més d’un cop, com acabo de fer ara.