2, dissabte / Sant Abelard

Ahir, primer dia del nou any, vaig ser amb el meu germà Manuel en la celebració del dia del seu sant, com venim fent des de fa molt de temps. Quan l’Abelard vivia, hi anàvem ell i jo amb la vespa i, en acabat, de nou muntats en la moto, tornàvem a les nostres parròquies. L‘endemà, el dia 2 (com avui), era el seu sant, però per la immediatesa amb la celebració anterior i perquè no era el nostre estil fer actes en els que nosaltres en fóssim el centre, ens trobàvem a dinar ell i jo sols, algun cop amb algun amic.

Qui era sant Abelard mai no ho he acabat de saber. Segons Viquipèdia Abelard és el nom amb què a Galícia es coneix Abel, el fill bo de la bíblica parella Adam i Eva. L’únic sant que citaamb aquest nom és sant Abel, monjo escocès del segle VIII, que va ser bisbe de Reims, famós perquè va aturar l’avanç dels àrabs a Poiters. Fastiguejat per la baralles a les que havia de fer front, es retirà al seu convent de Lobbes. Però l’Abelard realment famós és el savi Pere Abelard, l’amant de la jove Eloisa, que van viure una romàntica i dramàtica història d’amor, tant o mes famosa que la dels prsonatges del drama de Shakespeare, Romeu i Julieta.

Avui, però, a qui recordo –amb afecte i enyorança– és al meu germà Abelard. Seguint el Vaticà II somià en tranformar l’Església en les parcel·les en les que exercí el seu ministeri. Com sant Francesc d’Assís, sent vicari a Gavà reconstruí l‘ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà. Era una acció pensada perquè la gent descobrís la muntanya del Garraf i l’ermita, i s’interessés pel poble, alhora que simbòlicament feia una crida a refer l’Església. A aquesta tasca s’hi lliurà a fons com a rector de la humilíssima parròquia de Sant Tarcisi, a Nou Barris. Allí visqué pobrament fent de capellà i treballant en una gran fàbrica. Però mai no comptà amb el suport del bisbe ni del col·legi de rectors, i morí en el més absolut desempar. Em recordo que quan el Secretariat de la JOC va escollir-me perquè en fos el consiliari estatal, i n’hi vaig parlar després que una noieta m’hagués dit que sempre amb raons sàvies els pobres sortien perdent (jo li havia dit que des de la nacional podria més bé a laJOC, que quedant-me al Fondo), l’Abelard em va dir que a nosaltres ens tocava viure allò que havia dit Jesús, que “cal que la llavor mori perquè doni fruit”.

Hi penso molt, en l’Abelard. I com ell, i com ja poc després de la crucifixió de Jesús els deixebles que es dirigien a Emaús, he repetit molts cops, mig queixós: “Nos sperabamus” (nosaltres esperàvem…). Però ara penso que potser és a capvespre que Jesús es manifesta.

Gavà evocació del meu germà 1 i 2_Maquetación 1