23, dimecres / Solstici d’hivern

Veig que en Josué en l’editorialet que encapçala el Butlletí del Fòrum escriu  “el Nadal ja és aquí, o el solstici d’hivern, com preferiu”, una disjuntiva, suposo, en delicada atenció a les persones que els molesta qualsevol referència religiosa, fora de l’àmbit privat. Sobre els sentiments particulars no hi ha res a dir. Penso, però, que seria un error voler esborrar dels trets culturals i populars de casa nostra la referència que conserven del seu origen religiós, després de més de dos mil anys de cristiandat. Ateus fervorosos com Oriana Fallacci i André Comte-Sponville, alhora que  afirmaven el seu ateisme s’han confessat culturalment cristians. I, com ells, moltíssimes persones no creients.

Però m’agradaria anar més lluny, no fos que negant una santa catòlica el moc fos més gran, com va passar en el nostre Ajuntament quan, a l’hora de posar nom als premis de la ciutat, el regidor encarregat del tema va rebutjar el de santa Coloma perquè era un nom religiós; l’ensurt que s’emportà, quan li vaig dir que fugint d’una màrtir catòlica havia triat una deessa pagana, la fenicio-grega Tanit! Moltes celebracions pre-cristianes que avui ens poden semblar laiques tenen el seu origen en la creença dels pobles antics que, rere els fenomens naturals– com la pluja, les tempestes, la salut, la mort…– hi veien els déus i els esperits, bons o malignes, que calia acontentat i aplacar.

Som humans i humana és la nostra mesura. Intuïtiva, poètica, somniadora; també racional, però no, només racional. I depenem extraordinàriament del món que ens envolta. Tot i que en la cultura moderna la natura amb prou feines es percep, els nostres dies i les nostres nits continuen depenent del sol  i de la lluna, del vent, de la gravitació planetària. Aleshores, per què oposar la ciència al misteri? Mentre un savi calcula  la distància que  hi ha entre la Terra i Plutó ¿seria una barrabassada que, emocionat, composés un poema per expressar la basarda que li desperta la grandiositat de l’univers? O que, adonant-se de la petitesa dels humans es preguntés d’on ens ve la capacitat d’endinsar-nos intel·lectualment en coses tan immenses. ¿I que, besllumant la possibilitat que un déu ens hagués dotat d’una guspira de la seva llum, li dirigís, agraït, una humil pregària?

El solstici d’hivern (sol-stare = sol-aturat), el dia en què la nit és la més llarga de l’any. A partir d’avui,  el dia s’allarga.  Aquest fenomen, que ens transcendeix ¿no és prou suggestius com perquè se’l pugui contemplar també des d’una lectura religiosa?

Fotos: a dalt, solstici d’hiven a caldetes; al mig, dansa en u oblat amazònic; a sota: la deessa Tanit