Morrie Schwartz al seu llit de mort

‘Els dimarts amb Morrie’, Mitch Albom

Després d’haver llegit el Diari de Sándor Márai vaig sentir la necessitat de rellegir Els dimarts amb Morrie. Vaig comprar novament el llibre i el vaig començar de seguida. És un llibre de petit format, lletra grossa i no gaire més de dues-centes pàgines. Però m’han sortit moltes coses, aquests dies,  trobades, visites, escrits i correccions de textos… Uns dies plens i, en l’horitzó de la meva atenció, la polèmica entorn de la mort d’Eluana Englara.

El llibre de Mitch Albom recull les converses que una sèrie de dimarts va tenir amb el seu antic professor Morrie Schwartz, afectat d’una esclerosi lateral amiotròfica, una “brutal i implacable malaltia del sistema nerviós”, que va paralitzant el cos, fins que el pacient mor. El vell professor crida el seu alumne predilecte per dictar-li, en privat, les seves últimes lliçons. Parlen dels temes principals de la vida, de l’amor, del món, de la mort, de la família, de l’envelliment, del matrimoni, de la cultura… Temes vistos per un ancià vitalista, contemplats amb la llum que dóna la proximitat de la mort.

A mi ja em va impressionar molt la primera lectura però ara encara més; potser perquè també m’acosto al meu final. Morrie, a les acaballes de la seva vida diu al seu amic, a manera de testament: “En la mesura que puguem estimar-nos els uns als altres, i recordar el sentiment d’amor que teníem, podem morir sense marxar del tot”. I afegia: “Tot l’amor que has generat roman aquí”- I conclou amb aquesta sentència: “La mort acaba amb una vida, no amb una relació”.

Li sabia greu anar-se’n sense dir unes últimes paraules. Pensava en els altres i com a mestre,  la voluntat de fer de la seva mort una darrera “lliçó de vida” el va sostenir anímicament, fins a l’últim sospir.