9, dimecres / Partit Popular? No, gràcies!

Parlava ahir sobre la independència de Catalunya amb una noia molt intel·ligent, alumna d’Esade. Em xocà notar-li una certa animadversió a la idea de la secessió. Em va dir: “’Es que el qui no és independentista és menys català?” Li vaig dir que no es tracta d’això. Com la noia que es vol independitzar de casa seva, que no peraixò és més bona filla o menys. S’independitza perquè vol ser ella mateixa. Si sàegeix que els pares la tracten malamentse’n va, a més, perquè està tipa d’aguantar.

Una qüestió que el PP no entén (o no vol entendre). Ara diuen que sense Catalunya Espanya no seria Espanya. Ho diuen al·legant una qüestió d’amor: “Os queremos mucho”. Que “volen” els diners que aportem al Regne d’Espanya d’això no en dubta ningú. Però que “estimin” Catalunya no s’ho creuen ni ells. Portem segles de mal tractament. Espanya mai no ha acceptat que l’estat sigui un conjunt de nacions, com sí que ho té ben present el Regne Unit, que és el rsultat de la lliure unió d’Anglaterra, Gales, Escòcia i Irlanda. Espanya ha seguit l’estil borbònic de l’unitarisme: l’Espanya Una, Grande y llibre: ¡Una llengua, Un govern, Una nació! (I fins fa poc, Una religió).

El cert és que de voler anar sols, res de res. Independents per construir amb llibertat la Unió dels Pobles d’Europa. Abans, però, caldrà que les nacions-estat, nascudes al Renaixement, desapareguin. Tots els monarques hauran de marxar. Tots els dictadors. Tots els presidents que arrosseguen els egoismes i l’orgull dels vells estats, molts dels quals un dia van ser imperis. No sé si la jove amiga estaria d’acord amb aquests raonaments.. Crec que sí perquè és intel·ligent i, sobretot, perquè com a jove que és se sentirà més atreta per un projecte nou i de futur que pel sosteniment d’una vella carcassa. Un futur en el que tothom hi cabrà, i tots els qui visquin a Catalunya se’n beneficiaran perquè, en una nació justa i solidària, tothom rebrà el mateix tracte.

¿Se sentiran més catalans, o menys? Això depèn de cadascú. De mi puc dir que sóc català, que estimo els pobles d’Espanya, que m’agrada molt Itàlia… I que, feliçment, tinc consciència de ser europeu.