8, dimarts / “Som la solució”

“Sento parlar” de les properes eleccions. Com una música de fons que no m’interessa. És un afer que tot i saber que ens pot servir per dur la guerra a Madrid, jo ja hi he desconnectat. Però he decidit passar-m’ho bé i entretenir-me jugant amb els cartells i els lemes del partits. Com si m’haguessin encarregat un reportatge entre seriós, crític i burlesc. Un sainet amb els despropòsits i vanitats dels paartits polítics.

Començo avui amb els socialistes. ¿No fa riure que ells, que estan gairebé en la descomposició i que per cridar l’atenció passegen l’Iceta per Espanya i el fan ballar, ens diguin que “són” la solució? La solució de què? Potser a Madrid acabin arreglant alguna cadira trencada  però aquí, amb la senyora Chacón que ni tan sols sap que Catalunya és una nació, quin pedaç poden oferir-nos? “¿Capitán, mande firmes?” I per si fos poca cosa, per acabar la festa, ¿Cridarà “Y ahora digan conmigo: Viva España! Viva el Rey!”, sense adonar-se que estem a punt de proclamar la República? 

Em recorden una escena que vaig viure al seminari. Un company de dos o tres cursos superiors que quan agafava el micro no hi havia qui l’aturés, en la festa de comiat d’un final de curs ens dedicava una inacabable salutació, assegut en una cadira dalt de la tarima. Quatre companys seus s’alçaren, van agafar la tarima i l’arrossegaren cap a la porta mentre ell, impàvid, prosseguia amb la seva recargolada xerrameca. “Per Déu –els va cridar el rector- que no veuen que prendrà mal?”

Sí que ho veien, és el que volien, que caigués i emmudís. Qui ni se n’adonava era el seminarista xerraire. O ho feia veure!