7, dilluns / “L’important no és viure, sinó viure bé”

Plató en el seu llibre Critó ens ofereix la conversa que Sòcrates va tenir amb un íntim amic seu, la vigília de la seva mort. De fet, el filòsof havia estat condemnat a mort; una mort que s’havia d’aplicar ell mateix, i de la que se’n podia escapar abonant una gran quantitat de diner, o escollint l’exili. Critó, que era molt ric, posava a la seva disposició la quantitat necessària, a la que s’afegien les aportacions d’altres amics del mestre, que volien salvar-lo. Sòcrates s’hi oposà enèrgicament. Raonant-ho.

Partia de dos idees: una, de tipus personal. ¿Seria honest que qui ha predicat tota la vida el compliment de les lleis i l’obediència a la pàtria, davant la mort incomplís la llei condemnatòria que li imposava l’estat? L’estat et dóna la facultat de discutir una llei si creus que és injusta. Això –argüeix Sòcrates– ja ho ha fet amb l’apologia que pronuncià durant el judici. Però els magistrats no li donaren la raó. L’altra argument és que els béns espirituals són superiors als materials. ¿Què es guanya conservant la vida corporal, sobretot havent arribat tan a prop del final, quan ja s’han ultrapassat els seixanta anys? Acceptant la mort Sòcrates es manté en la seva honestedat i guanya l’honor de ser un home recte. I mort, entra en la possessió dels béns del més enllà.

És reconfortant la lectura d’aquests textos. A part que literàriament són preciosos per la fluïdesa del llenguatge, pel dinamisme argumental, per l’elegància del text, ens acosten a uns valors molt alts, que tan escassos són en la nostra societat. Sòcrates ens ensenya a pensar. A reflexionar sobre el sentit de la vida.

Una vida que és molt curta i que, al morir, es valorarà per la seva altesa humana i moral.

Diumenge al matí. Passeig riu Besós amunt, un dia de tardor hivernal