26, dijous / Rere el  mur

No tinc temps, vaig de bòlit, el matí he estat al dentista, acabo d’estendre la roba i qua acabi la glosa marxo cap a Barcelona perquè a la una m’haig de trobar amb en Màrius Sampere. A les quatre vindrà a casa una furgoneta a recollir les caixes de llibres que dono a la Biblioteca del Fondo. Just, si podré estar-m’hi, perquè Ferran Saro vol que a les sis siguem a la Biblioteca del Singuerlín per concretar els darreres serrells de la sessió d’homenatge que dediquem a Lluís Hernández.

A mi em tocarà tancar l’acte, un mester difícil perquè segons les previsions, hauran parlat unes vint persones. Què més s’hi podrà afegir? Segur que serà una acte emotiu. Molta gent l’estimava, al Lluís. I a mesura que passen els anys i els defectes personals s’obliden, la figura de l’homenatjat creix i l’obra feta cada dia que passa es veu més important.

Preparava un article però el deixo per més endavant. Aquí em limito a unes poques ratlles per sumar-me al record de l’amic. Acompanyo l’escritet amb una de les darreres fotos que li he fet. Dinàvem en Joan Moran i jo amb el Lluis al restaurant Cantó, com cada mes, i se’ns hi ajuntà l’Enric Grifo. Tots sabíem (com ell mateix) que la malaltia avançava de pressa. Jo me’l mirava, seia davant meu i el veia reflectit en el mirall que cobreix la paret. Vaig pensar en un escrit de Màrius Sampere que explica que contemplant una foto antiga, s’adonà que tots els que hi sortien havien mort, menys ell. Li vingué el pensament de veure l’altra costat del mur que separa aquesta vida de l’altra. En el dinar del que parlo vaig pensar que quan el Lluís morís, el perdríem rere el mur i que en el moment de fer-li la foto era com si el retratés en el món de més enllà (només que en aquesta ocasió el mur em mostrava el Lluís).

Suggeridora imatge de la marxa al més enllà. Ara el Lluís és com si s’hagués fos. Ja no es veu. Però queden el record i l’afecte, per fer-nos-el present.