22, diumenge / Un tast de l’hivern

Passo el dissabte al Montseny; a Mosqueroles-Monclús-Fogàs. Hi arribem amb el vent i el cel tapat però surt el sol  i el paisatge s’encén. Sobretot els verds i, naturalment, el cel, blavíssim. Els meteoròlegs havien anunciat l’arribada del fred, a la nit diran que hem tingut “un tast de l’hivern”. Perquè l’estació hivernal sigui aquí encara falta un mes. Però veient la televisió m’assabento que en alguns llocs ha pedregat i que als Pallars ha nevat.

Tot caminant per la falda del Montseny hem pogut contemplar els camps: uns, llaurats i a punt de rebre la sembradura i, al costat, uns altres coberts del verd tendre i verdíssim dels plançons d’ordi o de blat, que ja han llucat. Tornem d’hora a casa. Em pensava que em perdria el partit de futbol Madrid-Barça però encara he arribat a temps. Baixo amb els Valls a la plaça de la Vila,  provo d’entrar al Xòcala però d’atapeït de futbolers com està, m’és impossible. Segueixo el camí cap a casa. Trobo pocs bars. Algun cop he estat en els bars del carrer Camil Rosell peroavui, en el primer no donen el partit i el segon està tancat. Decideixo anar a casa i seguir el partir escoltant en Puyal. Però faig encara una marrada exploratòria i m’arribo a Milà i Fontanals, a veure si lluny del centre de la vila trobo un bar menys ple i, a punt d’entrar al carrer Bruch, veig el bar House, espaiós, gairebé buit, una taula amb dos homes mirant cap a la porta. Entro i descobreixo una gran pantalla, retransmetent el partit. 0 a 1. Guanya el Barça. M’hi quedo.

Un partidàs 

Valia la pena. El joc del Barça és una meravella. Electritzant. D’una precisió pròpia d’un ball clàssic, com La mort de cigne. Em torno a dir que els qui sense haver vist mai un partit menyspreen el futbol es perden la possibilitat de veure, molts cops, una veritable obra d’art. Un bon partit, per mi, és més bonic que els exercicis de natació sincronitzada que concursen en les Olimpíades. Comprenc que davant d’un futbol com el del Barça –ara passa la pilota a un company que és a quatre metres, l’advesari corra per pendre-li i quan arriba la pilota ja ha anat a un altre jugador a tres metres més enllà, i el qui corria per prendre-li quan és apunt d’atrapar-lo veu com la pilota li passa a contrapeu i la rep un altre jugador de l’equip adversari, o que el jugador del Barça l’ha llançat amb una precisió impossible a un company que és a trenta metres, que dribla tres defenses i fa gol. Els jugadors del Madrid corren embogits i, exasperats, s’han fet un tip de donar puntades de peu als jugadors del Barça. 

Total: 0 a 4. Un resultat escandalós. I encara curt. Els n’hi haurien pogut marcar dos, tres, quatre gols més. I el que ha acabat de fer-me disfrutar és que en el bar tothom menys jo són persones vingudes de fora. La noia de darrera la barra és xinesa. Els homes que seuen en rotllana sota el televisor i juguen a cartes són magrebins. Al meu costat, dos nois, també marroquins, que segueixen divertits el joc malabar del Barça i s’alcen a cada gol que fa el Barça i vitoregen l’equip amb entusiasme.

Tot dinant havíem comentat els fets ocorreguts a París i reflexionàvrem sobre les causes que desencadenen el terrorisme, i quina és la solució. Hem parlat dels guetos. També de la causa remota, la intervenció dels països occidentals a l’Orient Mitjà. I mirant més a prop, de la importància de la integració dels forasters. En aquest sentit no tinc cap mena de dubte que el Barça és un factor molt important, per a la integració dels nous catalans.