21, dissabte / “El triomf del color”

Tenia moltes ganes de veure l’exposició de la Fundación Mapfre, instal·lada a la senyorial Casa Garriga i Nogués del carrer Diputació de Barcelona. S’hi exhibeix una setantena d’obres dels pintors que, abandonant el dibuix, es bolcaren a la llum i al color per la capacitat que tenen d’expressar els sentiments de l’artista. La pintura en certa manera es gira d’esquena a la realitat per comunicar el que el creador sent. És la revolució pictòrica moderna. Entre les obres que es mostren destaco un impactant i molt conegut autoretrat de Van Gogh, el quadre de Gauguin, que a mi m’agrada molt, Femmes de Tahiti, un Picasso que em meravellà, Nu sur fond rouge i un espectacular quadre de Renoir, per citar els més coneguts.

Desitjava entrar en els quadres. Una mica intentant arribar al pintor. Vaig passar una bona estona contemplant el pertorbador autoretrat de Van Gogh, pintat quan el van recloure en un hospital per atendre’l d’una crisi mental. Segur que es rebel·lava davant la poca acceptació que va tenir la seva obra, tan profundament viscuda per ell. Al costat dels grans noms (com els ja ressenyats, als quals afegeixo un Henry Matisse), hi vaig trobar pintors que conec poc, o que em són del tot desconeguts. L’Emile Bernard, per exemple, que em sorprengué per la seva esquemàtica senzillesa i l’esclat brutal del color.

Per acostar-me més als quadres els vaig contemplar amb un bloc de notes a la mà i fent més d’un dibuix. Normalment quan no està prohibit els fotografio, però no val la pena fer-ho perquè, a internet, trobes gairebé totes les obres, amb reproduccions  molt millors que les que tu obtens. I hi ha una altra raó, i és que si fas un apunt, o anotes la teva impressió, la visita va més a fons.

Torno a Van Gogh. Contemplant  el crispat autoretrat exhibit em preguntava què sentiria avui al veure l’alta valoració de què frueix la seva obra, ell, que només aconseguí vendre un sol  quadre!

I em quedo amb la reflexió de quant  inconsistent és la fama, i del molt que en la valoració de les coses hi pesa la moda. I en l’art, els interessos econòmics,  i la propaganda.

QUADRES: EmileBernard, Le Moisson (1888); Maurice Dénis, L’Offrande au calvaire (1890) i Picasso, Nu sur fond rouge (1906)