18, dimecres / “En defensa de les religions”

Vaig llegir l’editorial de Vicenç Partal que duia el títol “En defensa de les religions”, escrita arran dels dramàtics fets de París. Coincideixo totalment en l’objectiu que persegueix l’autor: que donada la incidència de les religions en la societat s’han de conèixer. En primer lloc per saber quin tracte han de rebre de les institucions públiques i, en segon lloc, per evitar que s’identifiqui una religió amb el terrorisme i provoqui l’odi contra la gent d’aquesta religió. 

És de l’argumentació que fa del seu ateisme que vull dir alguna cosa, perquè m’estranya d’ell, una persona que tinc per culta, oberta i equilibrada, parli de la creença d’una forma que veig simplista i categòrica. Com ell hi ha més d’un comentari a l’editorial que s’expressa de manera semblant. En copio unes frases (els subratllats són meus):

Vicenç Partal: “Sóc ateu. I no és únicament que no m’haja estat donat el do de la fe, sinó que estic convençut que la religió és una construcció social que, si bé en un moment de la història va tenir un paper a l’hora de tranquil·litzar l’ésser humà sobre les seues ignoràncies, avui és completament innecessària”.

Joan Rubiralta: “El fet religiós es motivat per la inseguretat humana que veient que els homes i dones que no poden dominar ni controlar la seva vida, han creat divinitats a la seva imatge i semblança que els fa més capaços d’acceptar segons quines penúries en el món real sense protestar imposades per les elits governants pensant que en l’altra vida, tot els hi serà donat. És allò de l’opi del poble.”

Em pregunto dues coses. Una primera, com és possible que una persona estigui convençuda d’una “veritat” hipotètica, com és la creença o no creença en Déu. Creença i convicció són un hoxímoron: una veritat demostrada per la raó  no és objecte de creença sinó que se li imposa per la seva evidència. Respecte de Déu, no existeix cap prova racional o empírica a favor o en contra.  Déu, d’existir, transcendiria la nostra raó. Només podem acostar-nos-hi mitjançant el pensament, que va més enllà de la ciència i entra en l’àmbit de la saviesa, com l’art, la poesia,  l’amor, les creences; coses de les que podem parla usque ad infinitum i discutir-ne la seva raonabilitat.

Sobre la fe i l’ateisme jo diria que són tan raonables les que t’inclinen a creure o a l’ateisme. O ¿que no és raonable que seguint l’experiència pensem que l’univers, tan immens i tan perfecte hagi estat creat per un Ésser super intel·ligent? O contràriament, admirats de l’ordre perfecte que descobrim en el cosmos no podem deduir que aquestes mateixes lleis guien l’univers, per elles mateixes? El que no val, crec jo, és convertir una opinió en axiomàtica. Ni la “fe” dels neocatumenals que demostren l’indemostrable de la fe, ni la f dels cientistes que imposen els límits de la raó al pensament. En aquesta direcció sentit, recullo els comentaris que algunes persones han penjat al peu de l’editorial de Vila web. 

Octavi Monsonís: “El fet religiós és, al meu entendre, la comunicació íntima entre l’individu i la transcendència, la divinitat. En aquest sentit, les religions, tenen la seua raó de ser en la mesura que l’ésser humà experimenta eixa necessitat de divinitat, de contacte espiritual amb Déu, es diga com es diga”.

Narcís Bonet: “Un creient i un ateu poden discutir de tot menys de la Fe. L’únic necessari i imprescindible, encara que no hi hagi amor (tan necessari!) és el respecte envers l’altre”.

Antoni Carol: “Un pot ser creient o no creient, però tot home –si se’m permet dir-ho– és un “ésser religiós”. Això sempre!, ni que sigui perquè l’home sempre ha enterrat l’home i el mico mai ha enterrat el mico. Per als éssers humans la mort, el sentit de la vida, la intuició de la immortalitat… han estat qüestions impossibles d’esquivar”.

 Octavi Monsonís: “El fet religiós és, al meu entendre, la comunicació íntima entre l’individu i la transcendència, la divinitat. En aquest sentit, les religions, tenen la seua raó de ser en la mesura que l’ésser humà experimenta eixa necessitat de divinitat, de contacte espiritual amb Déu, es diga com es diga”.

També aquí voldria apuntar dues coses. La primera, que el perquè de la fe no es pot reduir a una explicació simplista com que la humanitat ha inventat la religió perquè té por al desconegut. ¿No pot ser que la religió neixi del fet que els humans som intel·ligents i ens preguntem pel sentit de la vida? Sigui enfront de la por, de la mort… o de la grandesa de l’univers i de la seva bellesa… Sant Agustí va escriure que el cor de l’home viu inquiet fins que no troba Déu. Per què això no pot ser un dels camins de la fe i de la religió? I, la segona cosa que vull apuntar és que davant de persones atees i creients que són sàvies i que es preoupen per als altres, en lloc de catalogar-les negativament, no és molt més positiu deixar-nos portar per la curiositatde saber que els aporta la seva creença? Esbrinar si els fa més persones i, fins i tot (o potser sobretot) més bons i més feliços.

………

FOTO: Antony Flew, de cnvenút ateu a polèmic teïsta, el filòsof ateu (que es confessa culturalment cristià) Sponville, Darwin, que s’afirmava ser agnòstic i Teilhard de Chaardin, jesuïta i fmó antropòleg i filòsof.