16, dilluns / cerca del paradís
Dos motors diria que mouen els joves que s’apunten al terrorisme (a part dels interessos polítics de l’Estat islàmic). El primer és l’anhel de trobar alguna cosa que doni sentit a la seva vida. Es tracta de joves emigrants o fills d’emigrants que viuen en un país que no se’l senten seu. És més, s’hi troben com agredits: ells són els estrangers, els pobres, els desheretats, mentre que al costat veuen els nois i noies autòctons feliços i mimats per una societat opulent. Recordo un cas viscut per mi, “diferent” però amb una similitud innegable, d’un meu company de col·legi que vivia decebut pel trencament matrimonial dels seus pares i amb un sentiment d’inferioritat perquè era fill de pagesos, i els alumnes se’n burlaven. Es refugià en la religió, en la versió més fanàtica. Anava a les aparicions de la Verge a Montcada i a Montserrat, i a unes molt cèlebres al País basc. Va acabar fent-se de Crist Rei. Molts dies anava amb els amics a Collserola a fer exercicis guerrillers… Lluitar, donar la vida per un ideal elevat, ¿hi ha res més engrescador?
L’altre motor del terrorista és la certesa que morint per la causa esdevé un màrtir i contribueix a instaurar el regne de Déu (o d’Al·là) aquí a la terra. Si mor va de dret al cel. Un viatge en el que els guanys són absoluts: del gueto on malvivia puja al paradís on, a més de la beatitud, “si a Déu (Al·là) li sembla bé –deia a 30 minuts un noi captat pel terrorisme– se m’atorgarà una munió de verges”.
Ho repeteixo: la pau, la superació del terrorisme no s’aconseguirà a través de les armes perquè la guerra crea odi en els dos bàndols. Se superarà fent que desapareguin els guetos, fent que la gent que ve a Europa s’hi trobi com a casa, acceptada per una societat que valori la cultura dels nouvinguts, fins al punt de fer-se-la seva. Ara: afegiré que caldria que la societat acollidora oferís uns valors més sòlids que el d’un benestar massa basat en el consum. Que recuperés els valors tradicionals per tal que esdevingui més humana.
L’important és que no calgui pensar en el cel per ser feliços. Que la vida aquí a la terra sigui prou rica com per ser el nostre paradís, els anys que hi vivim.
Sigues el primer en comentar on "NOVEMBRE"